TOTES LES ENTRADES

dimecres, 30 de setembre del 2015

Salvador Oliva (2015), La rehumanización del arte. Salamanca: Zarcillo



Los libros siempre han sido mi mejor juguete y con esta colección de artículos de ética y estética he jugado a regresar a la Facultad de Filología de la UAB de la década de los 70.

Han vuelto a mi memoria las clases de Sergi Beser, Jordi Castellanos, Joaquim Moles, Arnau Puig, Juan Manuel y Alberto Blecua, Francisco Rico, Carme Riera, José Carlos Mainer, Joan Albert Argente, Aurora Egido, Enric Sullà y Antoni Marí.

Allí se despertó mi interés por los aspectos teóricos de los libros que devoraba. Allí el manual de teoría literaria de Wellek y Warren convivía con Dinámica de la poesía de J. Ferrater, Jackobson y los formalistas rusos se alternaban con  Ortega y Gasset. Allí leí  La deshumanización del arte con sus metáforas: vigorosas, lúcidas y, si te descuidas, tramposas, porque "las imágenes nunca son neutras".

De acuerdo con el maestro Salvador Oliva, distanciarse de la obra de arte no significa deshumanizar y es un placer "revolcarse" en la realidad y, a la vez, gozar de la forma cómo se plasma la ficción. La forma y el fondo se funden en la obra de arte.

En aquellas aulas, pasillos y bares, aprendí a romper dicotomías, a ser sensible a la belleza estética y a gozar del placer del conocimiento.

Para terminar, una muestra de cómo esta lectura ha despertado mis recuerdos.

Leo:

"...los únicos que pueden creer que la finalidad de la literatura es la de comunicar ideas son aquellos que, como decía Galileo, "non hanno mai saputo eramente come è fatto el sapere" es decir: los que nunca han tenido ideas, los tartamudos intelectuales." P. 32.

Revivo la siguiente situación:

Un grupo de estudiantes estamos frente al Monasterio de Sant Cugat. Nos pasamos esta imagen de una escultura de Brancusi en el libro de Gillo Dorfles: Últimas tendencias del arte de hoy, recomendado Arnau Puig.



En el pie de la foto el autor sentencia: No significa nada pero comunica mucho.

Las risas se oyen en toda la plaza Octavia y, desde entonces, esta frase queda como una muletilla para burlarse de las "tartamudeces intelectuales".



divendres, 25 de setembre del 2015

Patrick Modiano (2007), Dans le café de la jeunesse perdue. Paris: Gallimard



Louki toujours entrait par la porte plus étroite du café Conde, "celle qu'on appelait la porte de l'ombre". P. 11.

Toute la narration est imprégnée de cette ombre. Le roman est comme une photographie en blanc et noir qui va a la recherche du temps perdu, au mieux, a la recherche de "l'esprit des lieux". P. 40.

Le café Condé c'est un de ces lieux qui: "sont des aimants ". Là, vers 1968,  une certaine jeunesse bohême se rencontrait et, parmi ces gens, apparait Louki, alias Jacqueline Choreau, née Delanque. Elle est comme l'ombre qui séduit,  c'est l'inquiétant personnage qui a le désir de flâner par les zones neutres, qui ne veut pas, s'engager en rien, qui veut être libre et, a la fin, fuir de tout.

Elle cherche a recommencer sa vie plusieurs fois en changeant de nom:

"Un jour de cafard, sur la couverture du libre que Guy de Vere m'avait prêté: Louise du Néant, j'ai remplacé au stylo bille le prénom par le mien. Jacqueline du Neant." P. 96.

Mysticisme et existentialisme a la fois. Et un peu de romanticisme et decadentisme, Le nom de Guy de Vere est emprunté du poeme Leonore d'Edgar Allan Poe, un poeme bien gòtique sur une jeune fille morte.



Wretches! ye loved her for her wealth and hated her for her pride,
And when she fell in feeble health, ye blessed her -that she died!
How shall the ritual, then, be read? -the requiem how be sung
By you -by yours, the evil eye, -by yours, the slanderous tongue
That did to death the innocence that died, and died so young?

L'évocation de ces gens, de ces lieux, de ces lectures ont le pouvoir que tout puisse recommencer, pour ça, a la fin:

"J'ai eu un moment l'illusion qu'au delà du cimentière je te retrouverais là bas, ce serait l'Éternel Retour." P. 138.





dijous, 17 de setembre del 2015

Wajdi Mouawad (2014), Ànima. Barcelona: Edicions del Periscopi Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Es pot parlar de literatura davant de l'horror?



Sí, cal parlar de l'escriptura d'aquesta grandiosa novel·la: dels variats punts de vista, del calculat ritme narratiu, del complexos personatges i de les imatges. 
Sí, cal analitzar com narra la bestialitat humana, perquè això ens ensenya a païr, que no a comprendre, la depravació de la nostra espècie.


Ara parlem de metàfores.  

Ens ajudaran a veure, escoltar, olorar, palpar i sentir les barbaritats que perpetra el ser humà i, alhora, ens faran copsar la bellesa de la vida.
La ferida mortal al mig del ventre de l'estimada és un ram de flors i quan l'amant repeteix el nom de l'amada esventrada, els llavis fan néixer libèl·lules. El dia que ella va morir és una pell de plàtan y, a partir d'aquí, tot rellisca des del passat antic al futur proper. El sang i fetge del cos sense vida de Léonie provoca en Wahhch Debch el desvetllament de la seva terrible infantesa: l'horror engendra horror. A partir d'ara haurà d'arrancar-se les crostes desenganxades de la seva memòria.
Els estats d'ànim tenen colors: el groc de la pena (...) el safrà de la felicitat o el turquesa dels èxtasis. Tal com es pinten emocions es pinten paisatges i les cases a la primera llum del matí son: taques fràgils esclafades contra el blau pastel del cel.
Però hi ha molt més.
Hi ha capítols, com haikus, que són com una música d'adagio després d'una tempesta (p. 282). Per la seva importància simbòlica, destaca l'últim de la part II, dedicat a la cuca de llum: la pols antiga d'una innocència oblidada. Aquí apunta un bri d'esperança, perquè les cuques lluiten per no perir: La persistència de les cuques de llum tintarà les valls, igual com el gos salvatge salvarà l'home inconscient.



Hi ha els noms carregats de sentit afegit: el del gos tòtem: Mason-Dixon Line batejat amb el nom d'una frontera; el del protagonista i el seu pare, que significa brutal i monstruós; els de pobles de ressonàncies bíbliques: Thebes, Cairo, Genese i, sobretot, Animas, el lloc on el protagonista farà el sacrifici del seu esperit i aplicarà la llei del talió.


No es poden deixar les imatges per després, com vol fer l'instructor del cas criminal. No es pot, perquè l'única cuca de llum que queda per il·luminar la matèria negra que arrossega  la nostra espècie és crear un nou llenguatge per a un nou món: 


Si reinventéssim els mots, tot no estaria perdut.

I, per fer-ho, calen metàfores.



diumenge, 13 de setembre del 2015

13 dies d'octubre. Director: Carlos Marquès-Marcet. Guionistes: Alfred Pérez-Fargas i Roger Danès Morera

Crònica d'una mort anunciada a ritme de rèquiem: digna i propera, continguda i emotiva, 
delicada i potent.


Fabulació històrica inspirada en fets reals que dosifica amb cura la informació  i mesura les paraules; perquè els silencis, com els del soldat que dispararà el tir de gràcia,  també parlen. Així s'aconsegueix el difícil equilibri de tractar amb dignitat tots els personatges

Fabulació valenta amb l'ús de les el·lipsis i els sobreentesos que teixeixen una trama sòlida que amb els discursos de Companys i de l'advocat defensor assoleix una potent tensió dramàtica. 

Ficció que juga amb les perspectives, els jocs de llum i els murmuris. Es tracte de tocar la sensibilitat i, alhora, transcendir-la. Com en l'escena de la notícia a la família de la condemna a mort de Companys que es contempla des de lluny, emmarcada per la gran arcada de la porta del castell de Montjuic.


També, en la figura del President al contrallum de la finestra o amb l'aura de la volta de canó anant cap a la mort i en la informació sobre el fill de Companys xiuxiuejada pels guardians.

Fets reals en escenaris reals que, amb el poder de les imatges, accentuen la seva càrrega simbòlica i que es despleguen seguint el calvari del protagonista. Em fixo en una localització menor: el trajecte en cotxe cap a Montjuïc que passa per uns descampats on uns nens juguen a la guerra. Al final, aquest escenari apareixerà desert.



Dues metàfores, que apareixen en moments lírics d'una grandiositat operística continguda, m'han colpit: els peus descalços i els cigarrets de Companys: l'arrelament a la terra i els ideals somiats; el seny i la rauxa.



Clarobscurs del personatge que es reflecteixen en els diàlegs punyents, la llum màgica i en la música hipnòtica d'aquest film que dóna sentit a la història.