Eilis
Lacey ha d'abandonar el seu poble d'Ennniscorthy,
un món vell i confortable amb costums mamades. A l'altra banda de l'oceà haurà de fer front a una vida complexa i estimulant amb una aura de glamur i de llibertat.
L'antic
món irlandès, tant enyorat, intenta mostrar els seus encants i atrapar a la que
primer va rebutjar, però un cop Eilis descobreix que la teranyina invisible dels
tentacles socials de la societat tancada del poble fins i tot arriba a l'altre
cantó de món, torna on ha trobat més
calidesa i la calefacció encesa tota la nit.
La
subtil repressió social que es dóna a Enniscorthy s'intueix des del principi
quan la senyoreta Kelly, anomenada l'Ortiga, tracta a cada client com correspon
a la seva situació social i econòmica.
També
aviat queden reflectides la profunditat de sensacions i sentiments que gairebé
no s'expressen per pudor o per vergonya, mentre es prenen acords tàcits sense
gairebé explicacions.
El
clima que aconsegueix Tóbin recorda el del conte Els morts de Jammes Joyce. De les dues obres se'n desprèn una certa melodia celta que torna una vegada i altra sobre el mateix tema com el pensament de la
protagonista que analitza detingudament fets, sensacions i sentiments:
"Li
semblava que, per a cada nou dia que vivia, en necessitava un altre de sencer
per contemplar el que havia passat i emmagatzemar-ho, per treure-s'ho del
sistema i que no la despertés a mitja nit..." P. 56.
La
imatge central de la novel.la és la del desdoblament de personalitat que s'apodera
d'Eilis des del moment que sap que ha
d'emigrar i que s'anirà repetint al llarg de la narració.
"Un
cop s'havien fet els preparatius, amb les corredisses i les converses que
comportaven, valdria més que fossin per a algú altre, va pensar, algú que s'hi
assemblés, que tingués la mateixa edat i la mateixa talla, potser fins i tot el
seu mateix aspecte exterior, el que fos, de manera que ella, la persona que
pensava tot allò, es pogués llevar cada matí en aquell mateix llit..." P.
31.
Fins al
final, hi haurà doncs dues Eilis: la d'Enniscorthy i la de Brooklyn.
Totes
dues, gràcies a la paraula de Tóibín, ens són properes i ens fan experimentar com es
paeixen: la soledat, l'enyor, les ganes d'aprendre, la feina, el dol, l'amistat,
la caritat i l'amor que no se sap si ho és o no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada