Sandra Comas Anglada (2016), Eixam. Vuit contes per a vuit veus. Argentona: Voliana Edicions

Davant el títol d'aquest recull de contes em venen a la memòria els versos finals del poema "Plus ultra" de Jacint Verdaguer:

i a on tu veus lo desert

eixams de mons formiguegen.

Un eixam de dones que han passat desapercebudes, com si el gènere femení no existís fora dels límits de la llar; un eixam de dones que han fet que la cultura renovi els seus cicles i la cadena humana es perpetuï, com bé diu Marina Subirats en el pròleg.

Cal posar nom i cognoms per fer florir en el desert els mons d'aquestes vuit dones úniques i especials, però alhora representatives d'aquest eixam gairebé invisible.

Per art i gràcia de Sandra Comas, cada una d'aquestes dones prenen vida i cada una d'elles està caracteritzada per una imatge o un detall que ens la fa sentir propera, una més de l'eixam.

Camille Claudel que tancada al manicomi no pot més que modelar el pa que després es menjava amb desfici.

Camille Claudel, El vals

Zinaida pinta "com qui llança una ampolla al mig del mar, sabent que potser algú la trobarà i llegirà el missatge del seu interior". En el conte el seu desig es compleix.

Autorretrat de Zinaida Serevryakova

Veiem París com una ciutat "construïda pels fantasmes del passat" i, entre ells, el de la malaurada pintora Jeanne Hébuterne, sempre a l'ombra de Modigliani, l'amant fatal al qual segueix com una ombra a la tomba.

Autorretrat de Jeanne Hebuterne

Marlene és una bona haussfrau al vell estil prussià ... divertida i frívola i que, alhora sap cuinar un bon estofat de vedella i un strudel de poma, tot lluitant 
contra el fascisme.

Marlene Dietrich

Door Maar, Madame Markoviche que té "el poder de captar l'intangible" o de "captar a Déu" a través de l'objectiu de la càmera.

Fotografia de Dora Maar

Mercè Rodoreda en els escrits de la qual ens podem refugiar i "recuperar els paradisos perduts."

Edith Piaf, el pardal de Pigalle, que es fa forta darrere la seva creu de maragdes o de la medalla de Teresa de Lisieux.

                                                         Chanson d'amour

Silvia Plath que podia semblar com la seva casa "una construcció perfecte" i que té un rusc al jardí del qual vol imitar l'ordre.

Totes elles van lluitar contracorrent i van intentar trampejar el seu poder de crear i de procrear. Són símbols de nosaltres mateixes: "eixam de mons" poblant i transformant el desert.