L’home de la maleta també podria ser l’home de les
cançons perquè està empeltat de lletres tronades, sentimentals, melodramàtiques
i sovint cursis, que donen el contrapunt tendre al llenguatge d’home de barri
de Barcelona, d’home que s’ha fet parlant amb altres homes i que no està per
les carrinclonades que avui s’estilen.
Podria dir que aquesta novel·la és com una simfonia, però
no li faig justícia. És més aviat com la música d’un ball d’una gran festa
major, com el ball de gala de les Festes decennals de la Candela però amb
variacions de jazz.
L’obertura és magistral, per llogar-hi cadires, totes les
cadires que hi podia haver al cinema on diu que va néixer el protagonista, tot
veient una pel·lícula de Gary Cooper. Dues metàfores tipus la magdalena de
Proust però amb un rerafons sorneguer: mamar
pel·lícules i donar
corda al rellotge dels records ja ens preparen per
conèixer la dèria del personatge de fer-se una història sentimental alternativa
de la seva infància.
De cop, la trama gira i canviem de moviment. Sembla que
tot torna a començar, però el joc de la ficció continua amb unes reflexions
meta literàries del protagonista que sap molt bé què s’ha de fer per guanyar un
premi literari. També sap que cal que doni fe de tot allò que ha viscut i que hi
ha coses, com les converses sobre l’estrenyiment de les dones que marquen el
final de l’enamorament, i que deixar constància de tot això és memòria
històrica. No confonguem pas el protagonista amb l’autor a qui imagino
escrivint aquests fragments amb una mitja rialla.
I l’home de les cançons agafa la maleta i se’n va un mes
a casa de cada una de les tres filles. A partir d’aquest moment tres històries
es cabdellen con una trena a la que s’ajunta la relació amb els amics, el
passat i el present dels tres: Bellesa, Joventut i Lozanía. Ja tenim sis fils
d’històries: dues trenes.
Però lligada a aquestes
històries, com una beta de color vermell guarnint el pentinat, hi ha el fil
principal: l’orfandat del Joventut i la vaga promesa d’una sorpresa final que
es produeix amb una doble anagnòrisi precedida d’una investigació entre
detectivesca i lingüística.
La novel·la no només
atrapa per la diversitat d’històries que en flueixen, sinó també per la
peculiar i potent veu en primera persona del Joventut que quan reflecteix el
llenguatge oral està prenyada de formes populars, frases fetes, comparances
lexicalitzades, castellanismes o directament vulgarismes i barbarismes.
El conjunt és potent i si
s’ajunta amb retalls de cançons, com en un llarg monòleg interior que és un
brillant i emotiu rèquiem, es converteix en magnífic. Aquesta elegia està
construït amb una mena d’estrofes separades per tornades formades amb trossos
de lletres de cançons on es concentren tots aquests recursos. Aquí va un
fragment:
“No acabaré les memòries,
Bellesa, Plego, de debò. Jo escrivia per tu, perquè et compressis aquell sillon
o... No ho sé ben bé per què, ja no m’enrecordo de per què m’hi vaig posar,
potser per les meves filles, que deien que tot lo altre era mentida. Però ara
que solsament dic la veritat, em vinc a referir que lo que anava escrivint em
semblava que t’ho explicava a tu, que ho escrivíem entre tots dos, perquè en el
fondo, encara que jo vaig sentar el cap i tu vas ser un perdis tota el vida, en
el fondo és com si tot ho haguéssim viscut junts. Érem cul i merda, tu i yo. Tú
me acostumbraste a todas esas cosas y tú me enseñaste que son maravillosas.
¿Por qué no me enseñaste cómo se vive sin ti? No eren tonteries lo que
cantàvem, eren veritats com una casa de pagès...”
Per acabar, aquest
rèquiem té una coda al final de la novel·la, un altre monòleg interior que és
com un solo de la trompeta o del trombó que ha marcat el ritme i que ens deixa
empremta a l’ànima, perquè aquest llenguatge amb el qual està construïda també
té la seva pròpia i envejable música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada