Ramon Solsona furga la superfície de la vida i n'extreu històries apassionants que ens descobreixen mons que no coneixeríem si ell no hagués excavat en la documentació i no hagués pouat per aconseguir l'estil contundent i la paraula justa.
Ara torna
amb Allò que va passar a Cardós, una
novel·la que es convertirà en un referent. És ben seva, però com ens té
acostumats, ben diferent a totes les altres.
Sempre
ens atrapa i ens fa seguir la lectura amb avidesa, però aquesta vegada ens
arrossega des del mateix títol reptant-nos amb l'enigmàtic Allò que va passar a Cardós. No quedarem pas decebuts perquè dins
"allò" hi ha molt per explicar: allò que li va passar a la Rossita,
al Santi, al Lindos Ojos, a Mossèn Antonino i a tants personatges interessants i
propers.
Tota la
lectura la passem fent-nos preguntes: Qui és el mort i qui l'assassí? Què
passarà als amants? Quina bandera oneja al pui Tabaca? Quina en faran els
germans Dinamita? Què és un cale? I, sobretot: Qui recull la veu dels
personatges? A qui van dirigides les explicacions? No ho sabrem fins a l'últim
paràgraf, perquè tot plegat és un virtuós joc de fet i amagar que ens captiva:
l'erotisme del text.
 |
| Vistes des del Pui Tabaca |
El marc
d'aquestes històries és la vall de Cardós i el seu amfiteatre de muntanyes. De
tota manera, aquest paisatge imponent no és només el decorat de la història sinó la seva raó de ser. Les majestuoses muntanyes es van
convertir, durant els anys 60, en muntanyes foradades per construir embassament
i preses:
"Jo
en dic catedrals (...) perquè estan construïdes al revés, buidant, traient
pedra en lloc d'anar-ne apilant" P. 381
L'allau
de treballadors, la majoria emigrants, que va aconseguir el prodigi, són els verdaders protagonistes
de la història, els que van desafiar la mort i es van enterrar en vida perquè
es fes la llum.
La
gesta que se'ns relata segueix el to que marca el poema de Bertold Brecht Preguntes d'un treballador que llegeix,
un fragment del qual es cita com a lema:
Qui va aixecar Tebes, la ciutat de les set
portes?
Els blocs de pedra, els van arrossegar
els reis que són esmentats als llibres?
I aquí
tenim la infraestructura de la història feta novel·la:
"L'autocar
Pegaso Z401 va ple d'homes xops de suor. Fa estona que ha deixat el pla i ara
s'enfila en una lenta successió de ziga-zagues. Du la baca plena d'equipatges
ben subjectes, coberts amb un hule que els protegeix de la pluja i d'aquest sol
canicular que converteix el port en un calvari ardent." P. 23.
Els
autocars i camions són com a sers vius que "s'escuren la gola"
"esbufeguen i suen" o "pateixen asma mecànica" l'únic home
que no sembla cansat és el Dinamita Coix que "toca la guitarra per a ell i
cantusseja aliè a la sensació general d'ofec." P. 24-25.
Precisament
el cant es converteix en símbol de pertinença de classe, en manifestació de
l'orgull de ser treballador quan els miners canten com un himne Soy minero, al Teleclub, "el melic de la vall":
"Arriba
el moment culminat, l'apoteosi. Tots el homes s'afegeixen al cant a plens
pulmons i formen una massa coral compacta, vibrant, masculina, triomfal,
desbordada de sentiment." P. 119.
Sentim, veiem i olorem la infraestructura de la historia d'aquells anys
foscos. I tenim la sensació de veure l'acció en blanc i negre, com vèiem a Franco inaugurar pantans al NODO. L'altra cara de la moneda, la superfície.
La
portada també és en blanc i negre, com ho són els paisatges i els interiors plens
de clarobscurs com si fóssim dins les muntanyes foradades.
"Dins
de la foscúria s'insinua la fosforescència tènue d'un cel de plom. La tenebra
deixa de ser uniforme, la terra i el cel prenen una corporeïtat diferenciada,
s'accentua el contrast entre carbó i cendra quan els núvols, invisibles tota la
nit, es manifesten amb en un missatge de neu". P. 213.
"L'única
claror ve dels 15 vats de la tauleta de nit, de dins d'una pantalla de roba
frunzida que deixa passar un tel de llum somort, de llàntia d'església." P.
385.
Aquest
niu d'històries és un fris d'uns anys foscos i també és d'ara i de
sempre: cal recordar les gestes anònimes, cal reivindicar el treball, l'esforç
i la valentia davant l'adversitat. Cal tenir fortalesa i ànim per cantar i
espantar les desgràcies, cal plantar flors a la tomba dels estimats, cal
descobrir la bellesa de coses tan quotidianes com les centrals
hidroelèctriques, cal aquesta novel.la d'arqueologia industrial plena de sentiment, cal ser un treballador de la literatura, com Ramon
Solsona, per treure a la llum els secrets amagats en la fonda foscor.
 |
| https://www.youtube.com/watch?v=uDtPwQ4IqUA |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada