He deixat escrit a Allò que va passar a Cardós. I que calia plantar flors a la tomba del éssers estimats.
Hi torno perquè, si estic parlant de la
prosa de Ramon Solsona, haig de filar més prim.
La
paraula de l'autor sempre és adequada a la situació i als personatges. De la
mateixa manera que es reflecteix estilitzada la parla del Pallars amb
expressions con "fer supo-supo", també la vegetació pròpia queda ben
reflectida: el pi negre de l'illa Carolina o la florida del neret o rododendre.
Però a
la tomba de l'estimada es planta la flor de flors: la peònia.
No és la primera vegada que apareixen les peònies a l'obra de Ramon Solsona que sap que "Les històries, com les flors, tenen el seu moment." tal com fa dir a Mercè Rodoreda al relat "La tomba de les peònies", inclòs a Cementiri de butxaca.
I així, les flors preferides pels pintors queden associades a l'escriptora i no se m'acudeix res millor, com a dona que estimo les plantes i les històries, per a un personatge fins i tot més desgraciat que la Colometa.
No és l'únic referent literari que apareix veladament. Tornem a les tombes, concretament a les de Caio Periquet enterrat dues vegades, la primera al poble vell de Mequinenza, que va quedar sepultat sota el pantà i que va fer reviure Jesús Moncada.
Caram! Potser, tot allò que està soterrat es una font d'inspiració, potser furgant en allò
amagat i profund es basteixen millor els fonaments de les històries.
A Les hores detingudes trobem les ruïnes
arqueològiques d'Òstia "amb les vergonyes al ras". A Línia Blava, tota l'acció passa al metro
que és metàfora de la ciutat. A Cementiri
de butxaca els contes es converteixen en tombes i a Allò que va passar a Cardós les muntanyes foradades ens porten la
llum des de la fosca.
Tenim
un pòquer d'asos de les profunditats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada