TOTES LES ENTRADES

dijous, 27 d’octubre del 2016

Raymond Carver (2014), Tres rosas amarillas. Barcelona: Anagrama. 1989


No tenemos enmienda. 

Tropezamos siempre en la misma piedra y no descubrimos las trampas de la vida hasta que no hay lugar para darse la vuelta y escapar.

Quien es una ave migratoria, como la madre del relato “Cajas”, seguirá fiel a su destino y dejará su familia para volar.

Un teléfono suena en la noche y el habitante del apartamento se angustia como si fuera un aviso de la muerte, “como si hubiera cruzado alguna suerte de línea invisible” o como si se hubiera topado con el anterior inquilino que durmió en aquella cama, quienquiera que fuese.

La visita a la ex se convierte en una ansiada pesadilla y en materia literaria ¿Hasta dónde llega el derecho a la intimidad?

Si siempre hemos olvidado a los nuestros, continuamos así. Si anduvimos en su ayuda, continuamos haciéndolo como un coche a toda marcha y “a velocidad de vértigo.”
No nos habíamos percatado de que “tomar esposa es dotarse de una historia” y, cuando el cuento termina somos como “caballos en la niebla.”


Afortunadamente, Carver sabe que hay detalles que nos pueden ayudar a escapar de este destino fatal y que permiten evadirnos de la rueda de la fortuna. Detalles bellos que rubrican nuestros actos, que nos acompañan y consuelan: las hojas secas, la lectura y las tres rosas amarillas en homenaje a Chejov.



¡Magistral, Carver!

dijous, 20 d’octubre del 2016

Joan Bustos (2016), Paraules de Júlia. Picanya: Edicions del Bullent. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Donar forma i contingut coherent a l’escriptura és un repte complex. Cal ofici i sensibilitat, però també passió i un plus afegit que fa que salti l’espurna fugissera de l’art.



Joan Bustos té ofici i sensibilitat. Ha triat un bon tema amb qüestions que interessen els adolescents i ha utilitzat el seu llenguatge quan cal. Segur que aconsegueix atrapar l’interès dels joves lectors i lectores perquè disposa els materials de forma que “enganxin” i facin de bon empassar la píndola de la lliçó moral convenient. Per tot aquest bon treball ha estat premiat merescudament, és el tipus de llibre que cerquen moltes editorials de LIJ.

De tota manera, jo no he sabut trobar l’espurna que em connecta a la lectura i no m’he pogut creure aquesta història: aviat he tingut clar qui era el llop amb la pell de corder, el Pato m'ha semblat una mena de Pijoaparte de pacotilla, la bona sintonia entre els de l’Insti i l’escola privada m’ha embafat i la personalitat de la Júlia m'ha semblat desenfocada.

I què puc dir de les metàfores que apareixen ben sovint? Són correctes i típiques: la bombolla de sabó, l’ós de peluix, el riure de les hienes, Barbablava, el llop ferotge i la Caputxeta vermella, el mirall, el vampir, el déu mitològic “esculpit o escopit”...

Per cert, entre els jocs lingüístics mig simbòlics crida l’atenció el títol que funciona com a leitmotiv durant tot el relat i que evoca el cèlebre poema de José Agustín Goytisolo "Palabras para Julia" que no es cita com si que es fa amb el també molt conegut “Poema XX” de Pablo Neruda.

No puc deixar de pensar que hagués convigut a la Júlia de la novel·la la lectura del poema de Goytisolo a la seva filla:

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú veras
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.


 Potser aleshores la Júlia hagués lluitat per la vida, encara que ens haguéssim quedat sense història o amb una altra història.



dijous, 13 d’octubre del 2016

Melania G. Mazzucco (2016) Eres como eres. Traducción: Xavier González Rovira. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativas)

Vuelvo a  Mazzuco.

Vuelvo a la prosa que envuelve y arrastra de esta potente escritora italiana.

No se trata solo de la historia de una nueva Eva, ni de una oda a una paternidad diferente que ha surgido al contemplar el lienzo de San José con el niño Jesús de Herrera el Viejo.




"Y fue por Herrera el Viejo por lo que Christian y Giose llevaron más tarde a Eva a España (...) tenían la intención de explicarle algún día que le verdadero lugar en el que fue concebida era el Museo de Bellas Artes de Budapest, y el pintor andaluz, la causa eficiente de todo."

Se trata también de una lúcida reflexión sobre la flexibilidad del tiempo, la relatividad de los calendarios y de todas las convenciones que rigen nuestra vida.



Somos cazadores de sombras, como los antiguos que se regían por las sombras de los relojes de sol. Por esto, Giose llevará a Christian a visitar el reloj de sol de Francesco Bianchini en la Iglesia de Santa Maria degli Angeli de Roma y, a su vez, Christian se lo mostrará a Eva y le relatará su experiencia:

"Nos quedamos aquí, donde estamos tú y yo ahora, y esperamos a que el rayo de sol penetrara por el gnomon y dibujara la elipsis sobre la línea meridiano (...) una figura geométrica perfecta, pero intangible, inmaterial, y que se movía como si alguien estuviera escribiendo con un lápiz de luz, y en ese momento me emocioné como nunc me había sucedido, y luego nos quedamos no sé cuánto tiempo mirando la luz que se deslizaba sobre el suelo. Los minutos pasaban, pero el tiempo ya no era lo mismo para nosotros. Nunca más volvería a ser el mismo."

A partir de entonces las horas serán desiguales.

La reflexión no mata la literatura, la enriquece y le da profundidad. Mazzucco sabe crear tensión, dar ritmo a la acción y seducir al lector con:

 "un flujo continuo que recuerda la corriente de un río."




dimecres, 5 d’octubre del 2016

Marta Pessarrodona, Narcís Garolera (2016), Jacint Verdaguer. Una biografia. Barcelona: Quaderns Crema. Ajuntament de Barcelona


La primera lectura de poesia de la qual tinc record és la d'un antic volum de Pàtria que corria per casa. Des d'aleshores, porto incorporada la música d'aquells versos que vaig aprendre de memòria. Es comprèn que no hagi pogut deixar de llegir la biografia de Verdaguer de l'antic company Narcís Garolera i de la poeta Marta Pessarrodona.


Com bé diuen els autors en el pròleg, han triat un tipus de biografia "pràctica i factual"; el que no diuen és que, dins l'evident to narratiu, el text està farcit d'imatges i d'analogies que esquerden, amb gràcia, el to discursiu.

Així la tuberculosi que patí el poeta queda associada al càncer que es va emportar Susan Sontag i que la va incitar a escriure sobre la malaltia i les seves metàfores.



Aquest joc d'alguna manera antonomàstic d'intercanvi i evocacions de noms de personatges històrics i literaris es va repetint i acaba per donar a la biografia un plus d'informació suggeridora que posa en evidència tota una teranyina de relacions fent-nos reviure una època, una cultura, una història i una vida.

Més exemples.

La font del Desmai. oli de Marià de Pico de 1870 (Museu Episcopal de Vic)

Les reunions literàries o felibres a la font del desmai de Vic es relacionen amb les que van celebrar a Londres els membres del club Bloomsbury trenta anys més tard.

Aviat se'ns anticipa que l'amic del poeta, Jaume Collell, serà per a Verdaguer el que Salieri va ser per a Mozart.

Altres vegades trobem símbols que poden ser utilitzats com a leitmotiv i que sovint són antitètics per expressar la contradictòria personalitat de Verdaguer escindit entre el calze i la lira, amb una vida plena de contrastos que va des del zenit de la seu èxit i les seves hores fosques o nadir.

Juli Borrell i Pla (Barcelona, 1877-1957), Enterrament de Mossèn Cinto

Per acabar, la impressionant desfilada davant del fèretre del poeta i el seu multitudinari sepeli només són una cortina de les complexes relacions familiars i polítiques que s'anomenen Joc de Trons.

De totes formes, el multitudinari sepeli de Jacint Verdaguer també era manifestació de que el poble el tenia com el poeta de les classes populars, el seu poeta, i segur que gairebé tots havien llegit, escoltat i, també memoritzat, al menys "L'emigrant" i, segurament, fragments de "L'Oda a Barcelona". Aquella gernació potser no sabia qui era L'Alcides gegantí que es transforma en Montjuïc a l'Oda del Cap i Casal, però sí entenien molt bé que hi va haver una època en la qual:

...ni un peix se veya dintre la mar inmensa
sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó.