Donar
forma i contingut coherent a l’escriptura és un repte complex. Cal ofici i
sensibilitat, però també passió i un plus afegit que fa que salti l’espurna
fugissera de l’art.
Joan
Bustos té ofici i sensibilitat. Ha triat un bon tema amb qüestions que
interessen els adolescents i ha utilitzat el seu llenguatge quan cal. Segur que
aconsegueix atrapar l’interès dels joves lectors i lectores perquè disposa els
materials de forma que “enganxin” i facin de bon empassar la píndola de la
lliçó moral convenient. Per tot aquest bon treball ha estat premiat
merescudament, és el tipus de llibre que cerquen moltes editorials de LIJ.
De tota
manera, jo no he sabut trobar l’espurna que em connecta a la lectura i no m’he
pogut creure aquesta història: aviat he tingut clar qui era el llop amb la pell de
corder, el Pato m'ha semblat una mena de Pijoaparte de pacotilla, la bona sintonia entre
els de l’Insti i l’escola privada m’ha embafat i la personalitat de la Júlia m'ha semblat desenfocada.
I què
puc dir de les metàfores que apareixen ben sovint? Són correctes i típiques: la
bombolla de sabó, l’ós de peluix, el riure de les hienes, Barbablava, el llop
ferotge i la Caputxeta vermella, el mirall, el vampir, el déu mitològic “esculpit
o escopit”...
Per
cert, entre els jocs lingüístics mig simbòlics crida l’atenció el títol que
funciona com a leitmotiv durant tot el relat i que evoca el cèlebre poema de
José Agustín Goytisolo "Palabras para Julia" que no es cita com si que es fa
amb el també molt conegut “Poema XX” de Pablo Neruda.
No puc
deixar de pensar que hagués convigut a la Júlia de la novel·la la lectura
del poema de Goytisolo a la seva filla:
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú veras
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Potser aleshores la Júlia hagués lluitat per la vida, encara que
ens haguéssim quedat sense història o amb una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada