El camí de la vida és un
diàleg entre estranys que acaba amb un duel?
No ho sé. Tampoc sé si
Koltés volia expressar una cosa semblant o només deixar constància de la
perplexitat per tot plegat.
Potser no cal cap
interpretació, ja n'hi ha prou deixant-nos portar pel gavadal de metàfores:
lluminoses, tenebroses, cruels, pietoses i belles que fan llegívol el text.
Començant pel comercial estraperlista
—dealer— i el client que no ho vol
ser i continuant pels camps de cotó, un dels pocs llocs on es pot confessar el
desig:
“... digui’l com el diria a un arbre, o de cara a la paret d’una
presó, o en la solitud d’un camp de cotó en el qual et passeges, nu, de nit;
dieu-me’l si cal sense mirar-me.”
P. 27.
Per anar a parar a les
persones i als animals:
“La mirada es passeja i es posa i es pensa que es troba en terreny
neutre i lliure, com una abella en un camp de flors, com el musell d’una vaca
en l’espai clos d’un prat.” P. 21.
Passant per aquest
crepuscle marc del diàleg, ple de clarobscurs:
“... aquella llum allà dalt... continua brillant
impertorbablement; forada aquesta foscor, de la mateixa manera que un misto
encès forada el drap que pretén apagar-lo.” P. 16.
Al final, cal escollir
l’arma.
Quina? Tampoc ho sé.
De tota manera un fragment de lectura
em torna a la memòria:
“Els records són les armes secretes que l’home guarda dintre seu
quan està despullat.” P. 40.
I si el duel és de paraules
que reviuen records, que fereixen i maten, que curen i fan viure: armes
secretes de doble fil?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada