"El món és partit per dos."
Així comença aquesta novel·la de període entretallat amb frases
curtes i contundents que són com argelagues: esclaten després d’un
incendi, punxen i floreixen.
A principis del segle XX, la nena Remei sap que el món és dividit
en dos: els nens que poden ballar a la festa major i els que no, els del poble
amb "el ramat d’estiuejants" i els de pagès, els que mengen el que volen i els
que passen gana, els que "han tret la rifa" i els que "més avall només tenen el
bestiar".
La distància entre els dos mons es gran com un barranc i sembla
que en avançar el segle les vores de l’esvoranc es vagin acostant. Això sí,
homes i dones, menystingudes elles, s’han de deixar la pell i els ossos treballant a
la fàbrica i al camp, per escapar de la misèria i per fer realitat el somni de la casa i l’hortet.
Fins que la Guerra Civil fa encara més gran i més fonda la rasa, perquè
s’hi afegeix una altra distinció: els “leones de la España autentica” i els
“rojos, separatistas y masones”.
A partir d’aquest moment la consigna de “callar i ser només per
treballar” serà “la nova religió del poble. I qui sap si l’opi, també.”
Però, sobretot les dones treballadores tenen un lema que s’hauria
de pintar al portal de totes les cases: “Ajuda i t’ajudaran” i la solidaritat
veïnal funciona com una seguretat social. Tant s’acull l'orfe, aquell que passa
gana, o la nena murciana que no s’aguanta dreta treballant.
Les dones estant a punt per ajudar i per xalar, xerrant a la feina
o a la cuina, divertint-se per Santa Llúcia o, ja al segle XXI, gaudint de
l’opera a l’Arena de Verona.
Tot narrat amb un llenguatge que brolla de converses familiars o
entre companyes i veïnes, amb expressions que evoquen aquest món
que va ser i que aquí queda enregistrat.
M’emociona el “parenostre de fel” amb el qual es fa caritat, em fa
somriure com una parella d’homes se’n va a Barcelona “a buscar-se les
pessigolles”, o com a Roma, on les treballadores tèxtils canten el Virolai al
inefable Pius XII, expliquen que les escultures porten “tota la verdura
enlaire”.
Encara que al principi m’ha costat entrar en el ritme tallat de la
frase curta, poc a poc aquestes argelagues
se m’han empeltat i he llegit de gust aquesta història de superació d’una
família que podria haver estat la meva.
Com a cloenda no hi ha res millor que l’empenta de l’ària de Turandot de Puccini, "Nessum dorma".
“Cada vida val la pena,
cada dia que neix és un bé,
per cada ferida torna a entrar la llum
et despertes i ja no et fan mal
i és el senyal: pots canviar
renéixer per guanyar.”
Vincerò!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada