Amics
per sempre és alguna cosa més que una comèdia divertida que evoca l’esperit del 92. És una pel·lícula amb moments brillants que sota l’embolcall de la commemoració
dóna fe del profund canvi urbanístic i social que els Jocs Olímpics va
representar per a Barcelona i els seus ciutadans.
Faig un
breu repàs de tres dels moments estel·lars.
 |
| Música i sentiment |
L’últim chiringuito de la Barceloneta està a punt
de ser enrunat i l’amo arruïnat i amb el matrimoni trencat, intenta
salvar la relació amb la filla adolescent que vol marxar amb la mare. Per això
s’escarrassa a escriure una emotiva carta al Michel
Jordan perquè, aprofitant l’estada a Barcelona, vagi al
seu restaurant i faci feliç la nena rebel que n’és fan. L’angoixa creadora del pare s’acompanya amb la música melodramàtica de Madama Batterfly: el paral·lelisme discordant
dóna grandesa irònica al perdedor i fa somriure i reflexionar, alhora.
Delicat
i punyent.
 |
| El valor de la paraula |
Escena
contraposada a l’ambient popular del
chiringuito “El Boquerón”. Entrevista del matrimoni separat que es
disputa la filla amb la mediadora argentina. Saló modernista amanerat de tan
polit. La psicòloga fa una descripció àcida de cada un dels litigants. Al final
ofereix el que està bevent amb parsimònia: —Quieren
un matecito?
El clímax
es trenca amb elegància.
 |
| La metàfora visual |
A Amics per sempre hi ha una bona
alternativa: la fletxa encesa no fa diana i va a petar sobre el cotxe de l’ amo de “El Boquerón” on hi ha la figura de cartró pedra d’un seitó que sembla inspirat en la gamba de
Mariscal i que queda reduït a cendres.
Tal com va quedar el món urbanístic i social de la Barcelona —sobretot de la Barceloneta— del segle XX.
Genial!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada