 |
| Sant Jordi 2018 |
“Si tens una
bona història ets gairebé el rei”
El que serveix
pel narrador oral al voltant del qual es forma una rotllana, és també útil a
l’escriptor.
Agualusa té una bona història i la sap explicar fent que el passat d’Angola conflueixi en un sol edifici de la capital: l’edifici dels envejats i adoptant la mirada de la Ludo per dirigir la narració i fer que ens preguntem si estem davant d’una teoria general de l’oblit o de la memòria.
Tot plegat em fa pensar en aquesta pintura de Magritte
 |
| Renne Magritte, Les vacances de Hegel |
El joc de l'art sigui plàstic o literari sempre amaga paradoxes.
Com les de la
protagonista que “és com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca” i necessita
la protecció d’un paraigua o de quatre parets. Però malgrat això, és des de la
closca que es mira “la foscor com qui s’aboca a una abisme” i l’immens cel
d’Àfrica que “ens esclafa” per narrar poèticament la història del país.
 |
| Vista de Luanda |
Contempla la
revolució: les pancartes on “els signes d’exclamació es confonien amb els
matxets que portaven els manifestants”i les carretes plenes de morts mentre “el
pou de la nit s’empassa els estels.”
La Ludovica no
només contempla: sobreviu, aprèn i escriu sense parar en el llibre obert de les
parets.
Els elements
màgics s'amunteguen: personatges que desapareixen literalment xuclats per la
terra, coloms missatgers de l’amor i prenyats de diamants, la filla retrobada,
l’aliança de la vellesa i la infantesa, arbres de les paraules o ficus malemba,
“núvols com meduses”, un riu que no desemboca al mar sinó donant una mica de
vida al desert de Kalahari, la tribu dels kuvales que lluita per no extingir-se
amb paraules dins una carta i antenes parabòliques que maten convertint-se en
símbol irònic de l’extermini d’un determinat passat colonial en mans d’un
pretès cosmopolitisme.
Per això en
Pedro Afonso diu: “He vist en aquesta ciutat el que no cap als somnis”.
I com a
conclusió una altra versió de les paraules de J.V.Foix: “És quan dormo que hi
veig clar”.
“Si quan
dormim, somiem que dormim, podem desperts, despertar-nos dins d’una realitat
més lúcida?”
Una realitat
com la de l’altra cantó d’un mirall on “cega, m’hi veig més que tu” on
“estalvio menjar, aigua i adjectius” on escric “per a qui vaig ser”.
Les parets no
han estat prou grans per escriure la teoria general de l’oblit, només per
practicar-la.
Ens hem quedat
amb trossos de la memòria d’aquells que, com tots farem un dia, ja han avançat
“en direcció a la llum, rient i xerrant com aquell que entra en un vaixell”.
Mentre, podem
gaudir de l’ombra del ficus malemba o arbre de les paraules, de les paradoxes i de les bones
històries.
 |
| Malemba |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada