dimecres, 13 de juny de 2018

Manuel de Pedrolo (2018) Tocats pel foc. Barcelona: Tigre de paper. 1959-1976


Cada capítol d’aquesta novel·la està dedicat a cada un dels cinc personatges que la conformen. Cinc tipus envoltats d’ombres que em recorden els menjadors de patates de Van Gogh. 



El protagonista Ange  és el primer. Ell és el més tocat pel foc, el representant de la utopia revolucionaria, l’àngel anunciador de la bona nova, el que viatja “amb les mans a les butxaques”, lleuger d’equipatge com convé a un apòstol.

El diàleg condueix l’acció de persuasió, però per les seves escletxes se’ns filtra l’escenari on interactuen els personatges, sempre al voltant d’una taula menjant: truita, sardines, conill i, sobretot, patates que omplen l’estómac.

L’ambient dins la barraca amb una porta de sac com si fos un teló, s’aconsegueix seguint el fil d’elements i actes quotidians que poc a poc van agafant valor simbòlic.


Així el quinqué del primer capítol amb una flama que balla als ulls dels personatges i que només trenca la foscor:

“Els ulls de l’home pesaven al seu damunt, mig ocults pel fum de la cigarreta i les ombres dansarines que desplegava la flama.”

Comença el joc de la seducció. Les mirades es creuen i parlen el seu llenguatge, el feinejar de les dones i els gestos dels homes aconsegueixen la il·lusió de realitat:

“Ell va passar un mos de pa per l’oli del fons del plat”

“La noia va fer un gest amb les espatlles i l’escot se li badà una mica mes sobre el solc profund que separava les sines joves.”

“Allargà els dits cap al tub de vidre, però els va retirar immediatament i es bufà els capcirons.”

L’Ange no sap apagar un quinqué, és la noia qui l’apaga bufant.


Disc del cantautor actual del mateix títol que la novel·la

El segon capítol està dedicat a la Isa, la dona de Fargues i mare de la noia. El paper de mestressa de la barraca i d’esposa enquadra aquesta part on comença la lliçó de comunisme: la propietat privada és “corruptora i egoista”, fins i tot si es considera la dona com una possessió.  El diàleg permet argumentar a favor i en contra, mentre la mestressa rumia que aquesta conversa és imprudent i no veu el moment que l’hoste se’n vagi. Es sent propietat del seu marit, ella? Ens queda el dubte.




Fora la barraca la natura és viva, l’exterior és la llibertat:

“Del fons del món venia una alenada d’aire que feia dansar les fulles de la parra i, més enllà, darrere la barraca, extreia sonoritats somortes del canyar.”

El pretendent de la noia, el Jau, donarà joc durant capítol següent argumentant en contra l’Ange que va alliçonant amb exemples i consignes:

“El testimoni, si no protesta, sempre és un còmplice.”

A vegades amb ressons evangèlics:

“...no vulguis per als altres allà que no vols per a tu”.

El Jau, sentencia: aquest és un “somiatruites”.

I la Sogues, la noia, està a punt  de tirar-li tot un cubell d’aigua bruta per sobre.

L’opressió de la barraca desapareix a l’exterior on la Sogues i l’Ange xerren, espiats pel Jau:

“Avançava per l’herbei que creixia arran de cledes, però després va travessar cap a l’altra banda i s’encongí, perquè la celístia no el delatés. I aleshores, tot d’una, s’atura. La veu de la Sogues, darrere l’emparrat, deia:...”




L’aigua lliga el capítol dedicat a la noia, la Sogues, que porta el nom de la Verge de les Cordes del Pla d’Urgell potser perquè està disposada a trencar-les totes. El cel anuncia pluja i dins la barraca la tensió augmenta.

“L’aigua va colpejar de nou rabiosament la teulada d’uralita, i les paraules van morir, com estrangulades.”

Apareix la part fosca de l’Ange, aquella que justifica els mitjans utilitzats per arribar als fins desitjats:

“Cal que algú vengui la seva consciència al mal,  perquè un dia tots siguem millors i més justos.”

Però la Sogues ja ha estat tocada pel foc i ella i l’Ànge cremen. Així i tot després dels petons i abraçades ella torna sola al llit mentre:

“Prop seu, sobre el cubell, l’aigua queia de gota en gota.”

Però l'aigua no apagarà el foc.

L’Anto Fargues, el carboner que ha acollit a l'Ange perquè no podia deixar de fer un favor a un amic, és el que tanca la novel·la. El pare deixarà anar a la filla amb el revolucionari perquè creu que ja s’ha allitat amb ell i, per tant, és la seva dona. La mare entre llàgrimes demana a la filla que el faci casar, del mal el menys, sembla que pensi.

El pare veu la filla “dreta al seu davant amb el farcellet a les mans, com una captaire” i deixa la porta oberta perquè tornin ella i la seva parella.

L’heroïna se’n va a fer d’infermera del militant caigut i una pregunta queda a l’aire: La Sogues camina cap a la llibertat o només canvia les cordes que la lligaven a la família per unes altres?

Potser només ho sap el vent.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada