diumenge, 28 d’octubre de 2018

El fotógrafo de Mauthausen (2018) Dirección: Mar Targarona. Guión: Roger Danès & Alfred Pérez-Fargas. Banda sonora: Diego Navarro




Imprescindible.

No es una película más de nazis, sino un film épico que nos mantiene en vilo hasta durante los títulos de crédito finales.

Las primeras imágenes ya sobrecogen. Unas sombras cobran presencia y llenan la pantalla, son seres derrotados que entran en el campo de concentración: el teatro de todos los horrores. Prometedor inicio.

El teatro va a convertirse en sutil hilo conductor y sea drama, comedia, farsa o, incluso, esperpento, como en la escena del teatro de varietés dentro del barracón que se alterna con la realidad más cruel, nunca dejará de ser de denuncia.

Un detalle. El viejo libro de La vida es sueño, de la mujer obligada a prostituirse, va a convertirse en uno de los escondrijos de los negativos, los mismos que nos han permitido ver y saber lo que no éramos capaces de imaginar. Así se preserva la verdad.

Cine comprometido, sí, pero también de reflexión ¿Quién no se ha preguntado cómo es posible contemplar el horror desde el objetivo de una cámara? La incógnita está latente en los claroscuros del héroe, se encarna en la trama y adquiere especial relevancia en ciertas escenas trágicas y tiernas en las que Mario Casas se supera.

Mar Targarona observando al fotógrafo

Sin embargo, la vitalidad del film reside en su capacidad de conmovernos al exprimir el sentido de la historia mezclando realidad y ficción, aquí radica la fuerza que nos conmociona. El fotógrafo de Mauthausen arriesga y gana.


La tensión no decae y llega un momento en que la música deja de ser sólo un acompañamiento, quizá cuando escuchamos el piano de Beethoven y un fragmento del sopesado y sugerente diálogo nos advierte que atendamos a la música. En efecto, atención, porque así como las notas de Madame Batterflay laten en la canción J’attendrai —que suena en la recreación de la macabra ejecución de Hans Bonarewitz—,  la banda sonora de Diego Navarro evoca la fuerza de una obertura operística.

                                              Arte total.










dijous, 25 d’octubre de 2018

Michael Connelly (2003) Cuesta abajo. Barcelona: RBA. Traducción de Antonio Padilla


Dos casos paralelos que contrastan y un inspector, Harry Bosch, para quien "todas las personas cuentan, o bien no cuenta ninguna" Es igual el hijo de un senador que el huérfano maltratado que se ha convertido de víctima en verdugo.

El inspector tiene habilidad y experiencia para sortear los politiqueos y hace buenamente lo que puede con su vida privada. 

Harry Bosch es un héroe anónimo sin ínfulas que sabe disfrutar de la comida rápida, de la buena conversación y de la música de Chet Baker. Escucha Night Bird y, aunque esconda una vida maldita, es capaz de mirar al cielo y decirse que es uno de esos días en los que parece que se pueda ser capaz de volar sobre Los Ángeles.


dimecres, 17 d’octubre de 2018

Bel Olid (2017) La mala reputació. Barcelona: Proa (La butxaca) Premi Roc Boronat 2012


"...cels de paper de diari mut." P..131

Tretze contes fets de records i de desdoblaments, miralls on pots trobar el millor i el pitjor de tu mateixa. 
També, subtil esgarrifança provocada per unes innocents garlandes blanques com les que, per Nadal,  encara es retallen a ses illes.

Angoixa que només la visió de quinze mandonguilles ben alineades, amb el julivert i l’all picats al punt just, pot apaivagar.

Ens inquieta un gat deixat com a penyora d’una existència en pena, o una moneda brillant embolicada en un mocador.

Diríem que les cartes són millors missatgeres que la veu per curar pors desconegudes o poden ser espills que reflecteixen el fons del pou de l’ànima.

Els escenaris també es confonen: portem la casa i la ciutat a sobre i només s’esfumen, quan ens convé.

Fins i tot no sabem si som nosaltres o la nostra mare, si a l’Hospital o fugint-ne per no quedar-hi atrapades.

No n’hi ha prou amb una vida, és avorrit; cal ser una heroïna o jugar a ser qui vulguem.

Quina part tenim de les tres dones, unides per alguna cosa més que un celobert amb papallones, que són complementàries com un joc de cartes?

Dos minuts aspirant la cigarreta d’una altra persona pot ser la manera d’inventar un món.

Calen només uns segons de deixar-se anar com “un llangardaix al sol” per perdre allò que més s’estima.


Tretze relats amb la lleugeresa de l’oreneta i el pas segur de la tortuga.




dijous, 11 d’octubre de 2018

Maria Guasch (2017) Els fills de Llacuna Park. Barcelona: L’altra editorial



Aquesta novel·la em toca el cor de manera especial perquè la protagonista podria haver estat ben bé alumna meva. De tota manera, abans de reconèixer en la situació del rectangle de color rajola de l’Institut de Canyars la silueta i l’ambient de l’Institut Bruguers de Gavà, ja m’havia atrapat l’escriptura de Maria Guash.


L’autora deixa endevinar més que no pas diu i aconsegueix fer sentir l’angoixa existencial que hi ha darrere del nihilisme que ofega la voluntat i fa actuar de manera gairebé automàtica els personatges. Aconsegueix crear un món, no només per la capacitat suggeridora de la història que ens explica, sinó per la multitud de detalls amb capacitat simbòlica.

Hi ha metàfores convencionals com les que ens acosten a l’ambient de la presó que s’equipara a un convent o a un refugi amb racons que poden convertir-se en oasis.

M’interessen més les imatges lliures que enllacen realitats diferents com la següent:

“Quan les oques van al camp, la primera va al davant, canten a l’escola de l’Eloi, i el funcionar, repolit, aferrat al walkie, condueix la filera de dones.” (P. 17)

I també metàfores gramaticals que poques vegades és considera que ho siguin, com l’ús del temps present que entenc com a correlat d’una bona part d’una generació que, marcada per la droga y la crisi posterior, no troba cap futur.

Les al·lusions i els sobreentesos són constants, potser fins i tot, començant pel títol que m’evoca el nom del gran parc d’esbarjo que hi havia a Gavà abans de la Guerra Civil, conegut com a American Lake, els terrenys del qual estan totalment urbanitzats.



Sigui quin sigui el llac o llacuna que s’acaba convertit en sol edificable, el títol agafa la força simbòlica d’una generació estancada.


Ara bé, sota aquest superfície silenciosa i sense onades hi ha mil i una històries sòrdides: la vida a la presó, l’atracció-compassió per una parella de bessons marcats pel diner fàcil de l’especulació i per la droga, la bombolla immobiliària, les relacions familiars i afectives agafades amb agulles, els abusos a menors dins la família, la tasca difícil i qüestionada del professors d’institut, la dificultat d’emancipació dels joves i dels que ja no ho són.

Tot això mentre sorprenen visions com les de la muntanya de Montserrat que si no és l’estel que guia, és un consol o com la de la caixeta de les pastilles per a dormir guardades com joies.

Els nou mesos, el temps de la narració, és el d’un embaràs. Potser és el temps que cal perquè la protagonista reneixi? O potser, la Clara s’evaporarà en un d’aquests ambients que l’embolcallen?

“L’espai, quiet i silenciós, és d’una assolellada gairebé mística. Si em quedo més estona aquí, immòbil, és possible que em dissolgui, arrasada per la llum. En realitat potser ja m’he dissolt, potser sóc només una presència sense cos.” P. 181.

No puc evitar un atac de melancolia. Bona part d’aquesta generació, de la qual formen part els meus fills, torna a sentir l’absurd de l’existència amb una cruesa, que em sembla més destructiva que la d’aquells existencialistes del segle XX, els meus germans grans, que quan era jove intentava imitar. 

Ara bé, hi ha "fills de Llacuna Parc" que tenen l'art de captivar-nos.