dijous, 22 de novembre de 2018

Kent Haruf (2017) Nosaltres en la nit. Barcelona: Angle editorial Traducció d’Anna Turró Armengol


Prefereixo el títol original

Una novel·la sense metàfores. Bé, només n’hi ha alguna de quotidiana com la del sol que “esquerda el cap” que s'adiu amb el to col·loquial del text.

Una escriptura que no s’està per brocs i va a allò essencial: la vida íntima, la que ens fa únics i flueix quan obrim la porta, de veritat, a algú que ens pot ser puntal i mirall, alhora. Commou.

L’Addie i el Louis, tu i jo units per una fraternitat amorosa ben arrelada en el diàleg que flueix, sense transició amb la veu narrativa, fins que tot sembla un. Magistral.

Auster i bell testament vital que fa la il·lusió d’escoltar l’autor parlant amb lletres de motlle, sobretot, en les paraules finals:

“Però és una continuació, no? Va fer ella. Seguim parlant. I ho farem mentre puguem, mentre duri.
De què vols que parlem, avui?
L’Addie va mirar per la finestra. Va veure el seu reflex al vidre i a la foscor de fora.
Amor meu, fa gaire fred, avui, allà?”

Un relat amb un delicat i punyent simbolisme.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada