Marta Orriols (2018) Aprendre a parlar amb les plantes. Barcelona: Periscopi

En el recull de relats Anatomia de les distàncies curtes ja es feia palès que Marta Orriols tenia el do de fugir dels tòpics en l’ús de les metàfores.

La potència d’una imatge rau en la llunyania de sentit que tenen els termes que s’hi relacionen, cosa que provoca noves associacions en qui llegeix. Per això, un dels consell de Georges Orwell, que no apareix a Aprende a parlar amb les plantes per casualitat,  és no fer servir cap figura d’estil que ja s’hagi emprat abastament i que, per tant, ha perdut l’efecte de desvetllament desitjat.

Veiem-ne alguns exemples que m’han colpit:

Un comiat tens és retratat amb: 

“dos petons secs com dues nyores” P. 223.

La feixuguesa de suportar les  festes quan s’està de dol se’ns suggereix amb una, gens freqüent, metàfora verbal: 

“He marxat cap a casa amb les escorrialles del Nadal estalonant-me.” P. 176

O se’ns evoca una certa tradició literària i enriquida amb un oxímoron més evident: 

“La mort s’assembla a la primavera” P. 35.

De tota manera, les meves preferides són les que, a més de ser originals, fan de falques del relat.

A una certa edat reconeixem que la mort dibuixa amb claredat un abans i un després, però mai se m’hauria acudit que la Gran Barrera de Corall podria convertir-se en la imatge del mur que aixeca tota absència definitiva.

“Potser perquè cadascú és lliure d’embellir la seva desgràcia amb tants fúcsies, grocs, blaus i verds com li demani el cor, des del dia de l’accident penso en l’abans i en el després de la meva vida com la Gran Barrera de Corall, l’escull de corall més gran del món.” P. 16.

La Paula Cid “la millor insuflant vida” és parapeta en el mur de la feina a l’hospital amb els seus neonats on té uns companys amb els que comparteix “un idioma únic”.

Fins i tot en un aeroport, un no lloc, evoca aquest espai per sentir-se protegida:

“La llum de neó blava que il·luminava la vora de la barra del bar a l’aeroport em feia pensar en l’efecte cromàtic de la font de calor de les incubadores noves que havien arribat a l’UCI.” P. 55.

N’hi ha d’altres de barreres. En les relacions eròtiques són evidents quan se’ns situa davant de descripcions de la vida sexual dels bonobos i dels ximpanzés per no implicar-se. A la Paula li cal buidar bé la “bassa de desconsol” per poder respirar.

Algun toc d’humor negre prepara el camí, quan les cendres del marit repartides entre un nínxol i la mar porten a la protagonista una reflexió que em sembla tendra:

“Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per a tota l’eternitat” P. 95.

Quan ja ha rebut el regal de la cançó del pare, un dels fragments més emotius, i encara que hagi passat un any encara s’escuda “en la meva barrera de corall.” P. 218., en recollir una bossa amb quatre trastos del marit exclama:

“—Uf,  pesa com un mort!” P. 223.

I se sent guarida. Ja està a punt d’aprendre a parlar amb les plantes.

Un altre do de Marta Orriols és el de posar títols esplèndids.