Antoni Real (2018), Pentimento. Barcelona: Meteora

Vaig aprendre a llegir, com el protagonista d'aquesta novel•la, als carrers de Ciutat Vella tot jugant amb les lletres dels anuncis del carrer. No és l’únic que tenim en comú.

 

Pentimento m’ha punxat el globus dels records i n’ha sortit la lletra d’una cançó que els matins de diumenge sonava a la gramola de casa, a poca distància del n. 66 de la Rambla, on es centre l’acció de la novel.la. Barcelona, poble nostre, ciutat gran... cantava l’Emili Vendrell.

 

Em sembla que la gran ciutat que, avui, s’expandeix per tota l’àrea metropolitana, és encara poble nostre on, per casualitat, es poden retrobar persones que feia anys no s’havien vist i es poden establir nexes entre realitats que semblaven allunyades.

 

O no és casualitat i els amants de les lletres tenim una mena de sisè sentit que fa que ens identifiquem amb facilitat. Per això, potser, vaig anar divendres passat a la presentació de Pentimento a la “meva” biblioteca, la de Can Manyer de Vilassar de Dalt.

 

Va ser exquisida i d’una elegància molt personal. Des de l' audiovisual, fins al fragment teatral que van servir d’introducció i cloenda a les paraules ben dites, planeres i emotives de l’editor Jordi Fernando, la presentadora, Silvia Cantos i l’autor.

 

He llegit amb delit i, just acabada la lectura, em faig propòsit de no avançar-ne res i de només parlar del títol, ja que aquestes pàgines dedicades a les metàfores no se’n poden estar.

 

Els artistes plàstics anomenen pentimento a pintar sobre pintat, quan un es penedeix d’allò que ha fet. Aleix Clapés (1846-1920), el pintor fill de Vilassar, que es evocat a la novel•la, ho feia sovint. Però allò que és rellevant és que tot el text està empeltat de pentimento, de jocs d’ombres que ballen en el temps, entre la Rambla en blanc i negre i la de colors, establint una continuïtat entre el passat i el present.

Moment de la representació teatral amb la casa natal d'Aleix Clapés a Vilassar projectada.
Antoni Real surt d'esquitllentes.

En el meu cas, no hi ha penediment, ni d’haver anat a la presentació, ni d’haver devorat la novel•la en menys de 24 hores. Hi ha la joiosa realitat de haver sentit a flor de pell el privilegi de néixer i créixer al costat de la Rambla i de formar part de la gran família de les lletres.