El títol metonímic ens situa en la tradició
realista a la qual li ha estat grat utilitzar aquest trop. Per contra, trobem
poques metàfores en aquesta narració cruïlla de vides denses i dramàtiques.
La guerra civil i les seves conseqüències, les
barbaritats d’uns i d’altres, la cruesa de la desmesura fanàtica, en fi, tot
allò que no voldríem que es repetís, però que tampoc ens pot fer acotar el cap.
La sorra vermella de sang vessada injustament té un vessant simbòlic i ens planta cara en aquestes pàgines on la vida flueix, al menys per a mi, per
obra i gràcia del parlar popular que deixen anar els personatges amb
expressions com aquestes:
“Estàs molt de gaita”. (P. 40)
“Hui he fet l’allioli amb una xica nova.” (P.
388)
“Els braços pengim-penjam” (P. 393)
Fins que cal fer una fossa “com si la terra se
l’estigués cruspint a poc a poc.” (P. 410) i un taüt de fusta queda enterrat
junt a una bandera republicana. La neu ho cobreix tot i una nena que serà
criada en una terra, no estrangera sinó veïna, farà que res ja no sigui igual que
abans.
Així sigui!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada