La
vida dóna més voltes que les agulles d’un rellotge i, a vegades, les busques
fugen de l’esfera, com en el joc de les nenes que porta per nom a la novel·la.
El
temps també balla i salta. Allò que succeeix el 2017 no s’entén si no veiem com
es forja la vida de la protagonista. Per fer-ho n’hi ha prou amb tres cales anys determinants.
Des de l’atac de
riure que “com un líquid inundava tot el cos de la Wila” el 1967 quan tenia 11
anys i la mare absent que creava una
atmosfera familiar que “li esqueixava el pit", encara que el pare poses tot el
que podia i més de la seva part.
Passant per les
escenes de 1977 que ens pinten amb quatre pinzellades com el Derek comença a
anular la Willa que es converteix en esposa massa aviat.
Per últim, el 1997.
La protagonista sembla tornar a la infantesa i d’alguna manera preparar-se per renéixer.
Tot està a punt per
la data crucial del 2017 quan la Willa s’adona “que una altra emoció que
experimentava era de felicitat”.
Sortir sola del seu
ambient de suposat confort, el tracte amb la Cherly, la nena que balla la dansa
del rellotge i amb la qual s’identifica:
“...la Willa sabia
què volia dir la Cherly. Ella també s’havia sentit d’aquella manera durant la
infantesa: s’havia sentit com una adulta prudent i vigilant engabiada en el cos
d’una nena. I tanmateix, ara, paradoxalment, sovint li semblava que darrere de
la seva cara de persona adulta continuava havent-hi una nena d’onze anys que
mirava el món.”
Ja és a punt d’inventar-se
el seu ball del rellotge:
“...com una exhalació,
giravoltant ràpidament sobre ella mateixa, de manera que el públic només veiés
una taca de color borrosa abans d’esfumar-se entre bastidors: puf!”
“..igual que la
silueta de la porta del lavabo de senyores, sobrevolant la corba de la terra
mentre transita per l’espai.”
Bona dansa!
