Aurora Bertrana (2017) Paradisos Oceànics. Barcelona: :Rata_

El viatge que somio i que no sé si arribaré a fer, el viatge al país que va acollir Gauguin i on R. L. Stevenson era Tusitala, el país que encara va poder intuir Aurora Bertrana.

Allí on a la posta:

“El sol es colga, poc a poc, dintre l’aigua, i aleshores els ulls, mig encegats, veuen un llarg raig verd, travessant tota la mar, ràpid com un llamp, però claríssim.” P. 34.

El país del raig verd, que, des que vaig llegir la novel·la de Jules Verne, desitjo veure.

Allí on la badia “s’omple de repòs” i “una brisa suau i fresca del mar ens amoixa”, encara que les mateixes aigües, tempestuoses, ens puguin xuclar sense clemència.

El país on conviuen el príncep Hinoi amb el seu lema d’“amor i vi”, la cortesana i mare Turei a la qual faria un petó, l’esposa maltractada i sotmesa, el raiateà amb una “benevolència infinita i el nord-americà prepotent.

El conjunt d'illes que ens descriu Aurora Bertrana convidant-nos a sentir:

“La brisa suau i fresca ens amoixa” P. 86.

“la selva s’amplifica, s’eixampla, abasta el mar i s’enlaira per les valls” 87.

Així, ens transforma en viatgers que compartim amb ella fins i tot el submarí “birbillejant regne de corall”.

Però els paradisos oceànics, a la segona dècada del segle passat, ja havien sucumbit"sota el poder del  dòlar” simbolitzat per l'escriptor d'aventures de l'oest Zane Gray —Quantes novel·les me'n vaig empassar durant els estius adolescents pensant que era una dona!—. El nord-americà es fa organitzar una almadrava i la ironia de la narradora es dispara: els peixos petits se’n van al fons del mar.

“Comprenen que no tindran mai l’honor de tastar l’esquer de Mr. Zane Grey, i renuncien a ésser pescats per patriotisme.” P. 206.

Em  sembla que, malgrat tot, a la Polinèsia encara acomiaden els viatgers amb garlandes de flors i així és com acaba el llibre. 

Un bon viatge!