Gemma Sardà (2019), Mudances. Barcelona:
Comanegra
La paraula té ritme i sembla que balli al ritme de la musicalitat de les vocals: des del so bilabial nasal que obre camí al sibilant que el tanca. És un mot gustós de dir: MU-DAN-CES amb la tònica al
mig: MUDANCES, MUDANCES. Un bon títol.
Qui no s’ha mogut o traslladat de casa, de
poble o de país, amb maletes o sense. Fins i tot ens em mudat de pell, de
cèl·lules i de pensaments.
MUDANCES. Paraula justa per presentar aquest
joc d’enginy que ens proposa Gemma Sarda.
No diré més del que ja s’ha dit de la prosa
fluida, exacta i personal de l’autora. Em limitaré a mostrar com va
per feina, com juga amb l’evocació del títol i com aconsegueix despertar la simbologia dels
canvis successius dels personatges, en especial de la protagonista.
«La Lina als deu anys es va buscar un nom nou
on arrecerar-se i allà va començar a fer la motxilla» (P. 37)
«Soc jo però amb una altra closca» (P. 37)
A partir d'aquí, tot canvia, tot és fluid i variable, tot dona
tombs com un mòbil de Calder, perquè en el fons aquestes pàgines ens parlen de les
paradoxes de la vida i, alhora també, de la ficció com a mirall i com a escut: aquí tot és novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada