La llum que il·lumina la natura és un personatge més d’aquesta novel·la coral encara que tot giri, altre cop, al voltant de l’Olive Kitteridge, la professora de matemàtiques que parla sense embuts, que dona cops de mà i conversa sense fer romanços i que, ara, planta cara a la vellesa.
El pas del temps fa que l’Olive prengui consciència de les pròpies contradiccions i accepti amb humilitat no saber tan com es pensava. La llum de febrer desdibuixa els seus clarobscurs i, alhora, es constitueix en símbol del moment en que l’any fa el tomb i el dia es comença a allargar. De la mateixa manera sembla que el temps s’eixampli d’una manera estranya al final de la vida, quan, per exemple, es contempla una posta de sol o la poncella d’una rosa.
«...el temps s’havia convertit en una altra cosa.» Pàg. 322.
No puc deixar d’aturar-me davant de metàfores originals i emotives que provoquen la reflexió: el transistor que l’acompanya sota el coixí a les nit és un « animal de felpa», el Jack està serè «com una rata d’església», les algues a la sorra es converteixen en «blens de cabells gruixuts», els pals dels velers a l’horitzó semblen «puntes de campanars».
També aixeco la vista del text quan ensopego amb imatges verbals: el sol «espurnejant» a l’aigua, els aurons «declamant» els seus colors, l’última llum que «esberlava el món».
Imatges que il·lustren la il·luminació que en certs moments sent la protagonista en diverses epifanies.
Ara bé, dos moments m’han colpit especialment.
Un de sarcàstic quan una deixebla s’ha agafat la seva exhortació a «ser ella mateixa» d’una manera que ningú es podria esperar i, l’altra de senzillament poètic i, alhora, quotidià: l’Olive torna literalment de l’altre barri, després d’un atac de cor, amb el record d’unes petúnies.
Sense tòpics i amb una delicada gràcia, el segon lliurament d’Olive Kitteridge em fa estimar més encara la llum de febrer: la que a Valls celebrem amb la Candelera i a Ciutat de Palma amb la Festa de la Llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada