M. Antònia Grau i Abadal (2020). El tacte suavíssim de l’absència. Valls-Premià de Dalt: Cossetània-Font del Cargol. Pròleg d’Emília Illamola Ganduxé. Il·lustracions d’Aurembiaix Abadal i Grau

Els llibres s’enganxen com les cireres. 

Migdia del diumenge que obria les portes del Sant Jordi de 2021. Davant de la llibreria Índex de Vilassar de Mar hi ha paradeta amb una colla d’escriptores preparades per signar llibres. Vaig cap a la Maria Antònia que està capficada escrivint una dedicatòria i, fent temps, bado la bona collita maresmenca que hi ha sobre les taules. Una coberta blau turquesa despullada de títol i d’autoria em crida: parlo amb l’autora, l’Elisabet, i me’l quedo. Continuo cap a la poeta i el primer que li dic és que m’acabo de comprar un llibre per la portada. Branda La lectora accidental, m’informa que comença amb aquesta situació i em presenta l’autora, l’Emília, que ha fet el pròleg del seu recull de poemes. 

Torno a casa amb els tres llibres i, ara, uns dies després, és el moment de desenganxar les cireres. 

El tacte suavíssim de l’absència m’ha colpit: delicadament i fonda. No és només la petjada d’un dol sinó com bé escriu Emília Illamola «un retaule finíssim ple d’esperança, on cada paraula ocupa el lloc precís.» 

El títol ens dona la clau del contingut i de la forma: senzillesa elaborada i musicalitat que ens embolcalla. El ritme ens porta del cop a la serenitat d’una conformitat militant, com un riu que comença amb torrentada i que acaba fent meandres. 

Alhora, l’absència es palpa en imatges: «un vent de glaç...», «un frec de plomes...», «ales que bateguen...» «com una aura...» 

Fins que albirem una treva en el dolor i en la por. 

            I arrela, sota la pell, 

el verí de la basarda, 

            però 

                 s’obren 

esquerdes mínimes de lluor, focs follets,

i, com una aura, el secret d’existir 

que mai no es desvetlla del tot. 

És el moment de sortir de la presó del dol i de guaitar la nostra terra que només és un punt en l’espai infinit: Henry-David Thoreau treu el nas. 

Aleshores, 

El temps retroba  

els vells acords de guitarra. 

I gaudim de la natura sense tancar els ulls al neguit social i existencial: 

Tal com malferim la Terra, 

qui sap si aviat tot serà 

perdut dins l’etern. 

I mentre el món fa foc amb atxes d’odi,

ajupida, flecto els genolls 

i m’envolto amb els meus braços 

en un intens i solitari 

arrap. 

 Així ens esgarrapen i ens abracen els versos de Maria Antònia Grau i Abadal.