Quan es perden les paraules, perdem els rems. I Delphine de Vigan narra aquests moments, que coincideixen amb la regressió a la infantesa, amb delicadesa intel·ligent.
Això és el que t’espera, Michk’: passejadetes, becainetes, berenarets, sortidetes, visitetes.Pàg. 29.
I encara gràcies! Perquè les gratituds sempre tenen l’última paraula i, si cal, se n’ha d’inventar una de nova: mercetud. És en aquest art de crear i repescar mots on trobo el moll de l’os del text.
El logopeda treballa amb la protagonista per alentir el procés d’afàsia:
—Au, va, Michka, a treballar! Escolti bé: antiquari, venedor de discs, llibreter, ebenista... Quin és el terme genèric que relaciona aquestes paraules?
—La desaparició. (Pàg. 51)
La clarividència de la dona que s’ha passat la vida treballant amb les paraules i que ara les està perdent va més enllà de la resposta de l’hiperònim corresponent i agafa un caire filosòfic que no embafa, perquè ens provoca un somriure irònic. És sabuda l’habilitat dels vells de posar el dit a la llaga o, com aquí es diu amb un gir que suposo hem d’agrair al traductor, de tocar el voraviu. Em sembla sentir l’àvia.
Les paraules de la Michka es van deteriorant seguint unes normes que va estudiar també Roman Jackobson i quan el logopeda i la narradora cuidadora es troben, recreen aquest pseudollenguatge gens ingenu:
—Ella m’ha aportat molt, saps? Moltíssim. No sé per quin motiu agafem afecte a alguns pacients més que a d’altres. Però jo a ella també li hauria dit merdès.
—Crec que ja ho vas fer, a la teva manera. Vindràs a les obsèquies?
—Sí, de tort. (Pàg. 152)
Què ens queda quan hem perdut els rems? Potser la gratitud i el tacte de la música:
Quan sigui vella, si mai hi arribo, em quedarà això. El record de la dansa, els baixos que em percudeixen el ventre i l’ondulació dels malucs. (Pàg. 84)
Hi estic de tort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada