Sóc lectora accidental de l’última novel·la de l’Emília que em va venir a buscar el diumenge abans de Sant Jordi. Deixo de ser-ho aviat, perquè reconec que he seguit el mateix impuls que la protagonista i que, quan un llibre et crida, has de ser com el buscador d’or del conte de Tagore: no has de deixar passar l’ocasió.
L’or que hi he trobat —tothom hi trobarà el seu— són les reflexions fetes ficció sobre la lectura: les vides paral·leles, l’evasió, els efectes primaris i secundaris del fet de llegir, la llibertat de devorar, paladejar o mossegar el text i, sobretot, el plaer de capbussar-te en la ficció:
M’he posat roba còmoda, pantalons i camisa ampla, sandàlies, un toc de perfum i m’he estirat a la gandula, i em deixo endur per aquesta mena d’espiral que gira, on em puc incorporar com a lectora.
També: la relació entre allò que anomenem vida real i la lectura, l’escriptura que ens dona vida, les raons ignotes de l’èxit literari, els laberints del negoci editorial i, fins i tot, els paral·lelismes amb els afectes i vides dels personatges:
M’afalaga massa sentir-me desitjada per ell; potser perquè és una qüestió real, no només platònica com sembla ser en el cas de la Marta.
Que atractiva és la relació entre literatura i vida!
Com en pot ser d’àrida la metaliteratura en forma d’assaig!
L’autora ho sap i, per això, ficciona el tema, és a dir, accepta el repte de fer-ne un relat.
Com que els llibres s’enreden com cireres, aquesta lectura em porta al Hamnet de Maggie O’Farrell perquè a les dues hi suren les mateixes preguntes:
On acaba la realitat i on comença la ficció?
Com ens canvia allò que llegim?
Qui és qui, sigui Nita Lluch o sigui Hamnet?
I així, de pregunta en pregunta, anem gaudint i ampliant perspectives lectores i vitals.
Un plaer, Emília!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada