Olga Torkarczuk (2020). Un lloc anomenat Antany. Barcelona: Proa. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slamwomirski. Edició digital.

Llegir és un joc solitari i, alhora, col·lectiu: una conversa intima.

La lectura d’Un lloc anomenat Antany s’ha convertit en una xerrada amb familiars, amics, coneguts, paisatges, objectes, animals...i, alhora, amb altres veus literàries; perquè és una novel·la coral que fa sonar la música d’una simfonia. Escric aquesta nota per recapitular evocacions i per copsar millor algun dels seus moviments musicals. 

L’eix central consisteix en la creació d’un espai format del temps dels habitants d’ Antany. Ens trobem davant d’un nou i diferent Macondo amb la seva especial dosi de realisme màgic diferent del de Cien años de soledad. 

El joc de la història mou els fills de la vida en aquest racó de Polònia al mateix temps que el joc laberíntic per a un sol jugador té absort a l’hereu Popielski. En aquest entorn trobem els daltabaixos de la història d’Europa al segle XX i a la família de la Misia, que com totes les altres constel·lacions de personatges, empenyen el món fent anar molins i molinets. 

El molí era un motor que posava el món en marxa, una maquinària que el feia girar. 8% 

Potser els molinets de cafè formen l’eix de la realitat al voltant del qual tot gira i es desenvolupa, i potser són més importants per al món que l’home. I potser el molinet estimat de la Misia és la pedra angular d’això que es diu Antany. 15% 

Però hi ha una melodia que es sobreposa a aquesta línia narrativa: la dels boscos, els rius i del mantell que els relaciona a tots com el miceli alimenta als bolets. La dels animals, vegetals i coses que viuen també a la seva manera. En aquest món, la lluna treu el nas i l’Espigueta és la protagonista que posa una condició per deixar casar la Ruta amb L’Ukleja: 

—Serà teva des de l’octubre fins a la darreria d’abril i meva des de maig a setembre. 63% 

I a partir d’aquí tenim clar que la vella és una Demeter i que la filla no és altre que la Perséfone que als hiverns baixa als inferns. Som davant del cercle renovador de la vida: l’etern retorn, el tot present de la vida dels animals i de la natura canviant i constant a l’hora. 

Aquests acords em parlen del temps del pensament mític, d’abans de l’era de la raó, del matriarcat primigeni, de la deessa mare i de la força de la natura que s’imposa sobre l’antropocentrisme. També dels arquetips de Jung. 

Déu era una dona poderosa, grossa, mullada i fumejant com la terra a la primavera. La Deesa existia en algun lloc de l’espai, semblant a un núvol borrascós reblert d’aigua. El seu poder era aclaparador... 74% 

El poder dels símbols i dels mites, però, no ens aclapara. La narradora és compassiva i un xic de sornegueria posa al seu lloc les grans paraules. Tot pot ser tan senzill com la imatge d’un tros de cel que em queda gravat a un lloc rellevant de la memòria: 

Després es va ajeure al seu llit, que era al bell mig de les golfes, just sota la lluerna. El petit rectangle de cel era una imatge, un quadre religiós que podria penjar d’una església. 74% 

Continuaré conversant i escoltant la música d'Olga Torkarczuk. 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2020/07/olga-tokarczuk-2019-los-errantes.html

Maica Duaigües (2021). Último año que pasé contigo. Barcelona: Ediciones Carena. Prólogo de Carmen Plaza

Cuenta atrás para la jubilación a ritmo de samba y nuevos horizontes con el mismo entusiasmo.  

En la página 37, hacia la mitad de la lectura, la poeta iza velas:  

No vull camins ja navegats 

ni els bons consells de les estrelles 

I dels migdies emboirats 

vull fer, les noves rutes, meves. 

Último año que pasé contigo es dual en muchos sentidos: tiene dos partes, alterna español y catalán, versos y prosas: los días transcurren lentos, pero el tiempo vuela. 

Con el conjuro de Ultreia —buen camino—en la mente, nos adentramos en los poemas de largo recorrido que conforman la segunda parte. Las antítesis y los dualismos continúan como una constante estilística en «Autorretrato»: 

Y una vida por delante y muchas ganas de cantar, 

y presiento algunas penas que habrán de hacerme llorar. 

Y mil facetas distintas, pero un solo corazón. 

Y una muerte que me espera 

escondida en un rincón. 

Fiebre y renacimiento, viajes y regresos, encuentros y desencuentros, dádivas y cuentos, recuerdos y proyectos; pero por encima de todo: poesía con un lirismo personal que cautiva. 

 … 

quiero escribir a diario un nuevo verso, 

construyendo un poema 

eternamente… 

Incluso en plena pandemia cuando: 

Días sin nombre 

máscaras que aprisionan 

cada palabra. 

 Fas bon camí, Maica!

Isabel Obiols · Pere Ferrer (2004). El Mercat de la Boqueria. Barcelona: Edicions 62 (Salsa Books)

Des del carrer Peu de la Creu, antiga seu d’Edicions 62, es podia flairar la presència de la Boqueria. L’empresa ha tirat cap a Diagonal, com tantes, però l’aroma del llibre perviu. 

Llegeixo després d’haver-me retrobat amb un Mercat de Sant Josep sense turistes, de passejar-hi i de lligar conversa. Hi ha menys parades obertes, però ho estan a bat a bat i les ganes de parlar m’acosta a aquest veïnat nou i vell que em retorna a la infantesa. 

M’identifico tant amb el llenguatge pulcre i emotiu d’Isabel Obiols com amb les fotografies carregades de sentit de Pere Ferrer. Comparteixo el joc amb el mosaic de Miró, quan l’autora sortia d’escola, i em parla l’ombra de l’escut del Mercat que apareix a la portada. O millor dit, el llegeixo projectat al terra pel sol de tarda, perquè la ciutat «és com un manuscrit on es poden entreveure les successives escriptures.» I les paraules d’Obiols i les imatges de Ferrer donen sentit a aquest tros de palimpsest. 

Història i vida es barregen. El Mercat on avui hi ha una llibreria, és en el lloc on es fabricaven tipus d’impremta i, just al costat al número 6 del carrer Jerusalem, el meu avi impressor hi tenia la Minerva. 

Hi ha un fil que lliga el passat que es manifesta en el present. Un present canviant i polifacètic que els que viuen i fan viure la Boqueria saben mirar de cara amb humor i sociologia. En aquestes pàgines, tots hi són comptats i molts anomenats: és de justícia. 

La Boqueria s’adapta a les noves situacions i a la Gardunya ja no hi ha ni carros ni pageses, les últimes són rere la Virreina. Molts botiguers s’han convertit en majoristes, altres innoven i serveixen des d’insectes, fins a carn de cangur. Ja no hi ha cua davant el carret de carn de toro el dia de corrida, però pots comprar les peces tallades de mil maneres diferents i les botigues de menuts tenen al davant cues d’equatorians. El bacallà continua arribant d’Islàndia, però ja no és ressec ni groc. L’illa del peix llueix com una joia i se sent parlar en tots els accents. 

Quina serà la transformació que vindrà després de la pandèmia? 

Les columnes ja fa temps que s’han tret la màscara que les tapava i tot el recinte s’ha esponjat. Ara que està més buit té un altre ritme: a certes hores massa ensopit, a d’altres més humà, tot i així, la lectura d’aquest llibre m’ha provocat la mateixa sensació que l’olor picant i dolça que continua fent el Mercat: m’ha fet sentir a casa.

Mercè Carandell (2021), El paradís rere el mar. Rubí: Letra minúscula

Llegeixo el llibre de la Mercè al costat d’una finestra que dona a la Plaça de la Vila de Sant Pere de Ribes. El lloc adequat per a una història d’aquells que van creuar la mar pensant trobar un paradís i van topar amb un infern. Aixeco la vista i m’encanto amb el rètol que anuncia la propera inauguració de l’acabat de construir Centre d’Interpretació dels Americanos, però només deixo descansar un moment la vista perquè la novel·la em crida amb aventures, amors i tripijocs constants. 

El text ens trasllada a la segona meitat del segle XIX, a una casa que podria ser semblant a la que s’aixecava en el mateix lloc on llegeixo. Aquí també es sortia a prendre a fresca i a fer-la petar als capvespres. Tinc al costat una fotografia de principis del segle XX, que en dona fe. 

Aquell vespre, després de sopar, van encendre el fanal de la porta i van treure quatre cadires a la plaça. 

De detalls que ens fan viure en un altre temps i en un altre lloc en trobarem a dojo: els carruatges, els vestits, que fins i tot, fan avançar la trama, els costums, les descripcions de llocs pintorescs o de fenòmens naturals com una aurora boreal… Tot ben documentat i amb notes que faran les delícies d’aquells lectors que busquem xalar i aprendre tot llegint. 

Això sí, sempre, amb un estil decidit que va per feina i que no s’està per brocs: 

—Faci el que faci— en Blai es va girar cap a ella quan va sentir la porta— m’espera la fi d’en Cagaelàstics! —I després de valorar-ne les possibilitats en dècimes de segon, exclamà—: Ho tinc clar: toco el pirandó. Me n’aniré a Cuba a fer fortuna. 

Cosa que no vol dir que no es tinguin en compte les sensacions, els caràcters i els sentiments que son presentats a vegades amb determinació: 

El fill del baró era dèspota, inepte i vacu. 

I, a vegades, amb subtilesa 

Ell li va fer un petó i ella l’hi va tornar. Va ser un primer petó per a tots dos. Llarg i intens, replet de sentiment. Ella tenia tretze anys. Ell, quinze. Quan van baixar a sopar van veure amb sorpresa que les escales, la cuina, el magatzem, les estances de casa havien esdevingut les escales, la cuina, el magatzem i les estances d’un palau. 

El relat és lineal, propi d’una novel·la històrica, però hi ha moments en que l’acció es desdobla i seguim els protagonistes en paral·lel a banda i banda de mar, amb un toc màgic. 

Quina diferència amb els llibres tan gastats de la impremta —va pensar en Blai. I en aquells moments va imaginar la Susina mirant un mapamundi per localitzar-lo a Cuba. Ell va aixecar la mà assenyalant on era i la va veure, minúscula, rere una lupa gegant. 

N’hi ha més de tocs màgics i tancaré amb un d’espectacular: la transformació de la Britany en portadora de llum. 

El dia abans de casar-se (dos de setembre de 1859) una portentosa pluja d’estrelles titil·lants va caure del cel i en topar contra la terra va provocar flamarades. Alguns indrets de Cuba cremaren. La Brittany i en David s’havien endinsat al riu San Juan per contemplar l’espectacle, quan una guspira esclatà just damunt seu. En David se la va mirar sorprès: la Brittany havia agafat la brillantor dels estels. —Què t’ha passat? Ets daurada! 

La novel·la de la Mercè Carandell també té un to daurat.

Annie Dillard (2021). Viure escrivint. Barcelona: l’altra editorial. Pròleg de Vicenç Pagès Jordà. Traducció d’Alba Dedeu

Avisa el prologuista que Dillard utilitza sovint metàfores «potser perquè no se sent gaire còmoda parlant del que escriu...» o potser, afegeixo jo, perquè les metàfores són les millors eines per acostar-se al fet d’escriure literatura. 

Intueixo que l’analogia sobre la qual es construeix Viure escrivint és la del teixit: la línia de paraules és un fil i alhora un pic, una gúbia o una sonda. Són les eines d’un ofici que t’ha d’entrar al cos i a l’ànima, eines equivalents a les d’altres artistes, fins i tot a les línies que un acròbata aeri dibuixa al cel amb l’avioneta. 

Quan l’autora parla de la poca importància que té el temps esmerçat en la feina m’ha recordat l’àvia que s’esforçava en ensenyar-me a brodar o a fer mitja: «No miris el temps que hi passis, sinó procura que no et faci vergonya ensenyar-ne el resultat.» Des d’aleshores sé que les primeres passades d’aquest teixit són una mena de mostra i s’hauran de fer i desfer fins a trobar el millor camí, el traç més ferm, els punts més acurats:

 «...l’escriptura modela una forma. Es desplega en el no-res. Creix de cèl·lula en cèl·lula, del tronc a la branca, la tija, la fulla; qualsevol paraula ben triada pot suggerir una ruta, pot començar un fil de metàfores o d’esdeveniments a partir del qual es desenvoluparà bona part o el conjunt de l’obra.» (P. 38) 

Sí, hi ha una força que s’assembla a la que fa créixer un arbre o reproduir una espècie que dirigeix l’escriptura. Per això m’han agradat especialment totes les metàfores del món natural: l’eruga, l’estrella de mar, la papallona gran, la soca de l’arbre a la qual cal apuntar per tallar, l’arna que s’acosta a la flama de l’espelma, la lluita amb l’al·ligàtor, l’oreneta, la posta d’un ou, el corrent que se t’emporta, les onades que sembla que es puguin llegir... 

La influència de Toureau deixa petjada tant aquí com als paisatges que apareixen a les finestres i als voltants dels llocs on escriu, com el representat a la il·lustració de la portada. Però la gràcia d’aquesta força que dirigeix a qui escriu, i que a ningú més no importa, s’ha de provocar practicant amb exigència: 

 «... el full que emplenes lentament amb el fil entortolligat de les teves entranyes (...) aquest full t’ensenyarà a escriure.» (P. 88) 

Però no hi ha res comparable a la sensació que apareix en alguns moments: «la sensació de filar mentre s’està encegat per l’amor i l’audàcia.» (P.103) 

Cal una solitud acceptada, cal escarrassar-s’hi, cal jugar-se-la i donar-ho tot per aconseguir el miratge d’uns instants clarividents i la sensació que t’estàs acostant a escriure allò que voldries llegir. 

Al final, allò que val la pena és, i segueixo altre cop Vicens Pagès, que el diàleg amb el text i amb tu mateix hagi estat fecund i, seguint el consell de l’àvia, que no et faci vergonya mostrar-ne el resultat. 

 

K.P. Kavafis (2016). Poemes. Edicions Cal·ligraf: Figueres. Traducció de Carles Riba. Edició d’Eusebi Ayensa. K.P. Kavafis (2021). Reflexions i poemes d’un jove artista. Edicions Cal·ligraf: Figueres. Introducció, traducció i notes d’Eusebi Ayensa.

Sovint els llibres s’enreden com cireres en un cistell, però aquest parell podríem dir que son cireres bessones enganxades per les mateixes tiges. 

En el primer, la clàssica traducció de Riba està enriquida no només per les notes del poeta, sinó per l’erudició amable i entenedora d’Eusebi Ayensa. El recull de poemes va precedit d’un pròleg que dona les claus per abordar la lectura que l’acurada edició i les notes fan pausada i plaent. 

És un gust reconèixer els ressons de la primera vegada que vaig llegir aquest versos en castellà. He perdut el primer llibre que vaig tenir del poeta d’Alexandria on a cada pàgina hi havia una fotografia en blanc i negre de restes de monuments, d’escultures clàssiques o d’un efeb, però ja no em reca. Em continua fascinant la combinació de l’enaltiment dels plaers eròtics i l’ètica que destil·len els poemes on la història de l’hel·lenisme serveix de base a analogies que no han perdut vigència: continuem lluitant i perdent a les Termòpiles, seguim amb l’enrenou de Síria, temem els idus de març i Ítaca encara ens ofereix «un diví viatge.» 

Ara, gaudeixo més d’aquests poemes històrics gràcies als comentaris i a les notes. I, encara que no em senti com els vells que retrata, comprenc millor la necessitat de deixar que l’experiència faci pòsit per escriure i, sobretot, per donar la forma final a un poema que pugui sobreviure i perpetuar els records: 

Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos. 

Per llurs ulls plens de vida, passen les seves visions. 

Llur sa, voluptuós cervell, 

llur carn d’un traç tan pur, tan fermament lligada, 

ara amb el que ell de la bellesa ha fet veure, es commouen. 

A la cirera bessona, Reflexions i poemes d’un jove artista hi trobem l’ars poètica de Kavafis. 

Arran de la compra de l’arxiu del poeta per la Fundació Onassis a finals de 2012, s’ha obert l’accés a nova documentació i Eusebi Ayensa ha fet una tasca ingent i profitosa de la qual en sortim beneficiats perquè ens la posa a l’abast amb un estil elegant i planer. 

A més a més dels textos en prosa on Kavafis reflexiona sobre per què i com escriu; trobem els poemes, ara traduïts pel propi Ayensa, on es reflecteixen les idees literàries de l’alexandrí i els fets biogràfics i històrics que hi estan relacionats. Un treball d’orfebreria filològica per gràcia del qual els dos llibres es complementen. 

Veiem, com a mostra, la subtilitat dels detalls diferents entre una traducció de Riba: 

I encara més honor els és deguda 

quan preveuen (i molts de fet preveuen) 

com ja vindrà que surt Efialtes 

i els medes a la fi vindrà que passen. 

I la versió d’Ayensa, en la qual l’anàfora dels que es situa a principi de vers i el gerundi final actua de fermall del poema: 

I encara més honor els és degut 

quan preveuen (i són molts els que preveuen) 

que a la fi apareixerà Efialtes 

i que els medes acabaran passant. 

Ara bé, en aquest volum els versos serveixen per il·lustrar la forma d’entendre el fet poètic de Kavafis i els trobem després de l’explicació de com cal revisar i de com es produeix la simbiosi entre l’experiència de qui escriu i de qui llegeix. 

Com diu el poeta: 

Només que el poema Termòpiles encaixi amb una sola vida, aleshores el seu missatge és cert. I quan un poema encaixa amb una vida, és possible que encaixi també amb altres. 

No cal anar gaire lluny perquè encaixi que una derrota prevista no és obstacle per continuar lluitant.

Delphine de Vigan (2021). Les gratituds. Barcelona: Edicions 62. Traducció de Jordi Martín Lloret

Quan es perden les paraules, perdem els rems. I Delphine de Vigan narra aquests moments, que coincideixen amb la regressió a la infantesa, amb delicadesa intel·ligent. 

     Això és el que t’espera, Michk’: passejadetes, becainetes, berenarets, sortidetes, visitetes.Pàg. 29. 

I encara gràcies! Perquè les gratituds sempre tenen l’última paraula i, si cal, se n’ha d’inventar una de nova: mercetud. És en aquest art de crear i repescar mots on trobo el moll de l’os del text. 

El logopeda treballa amb la protagonista per alentir el procés d’afàsia: 

     —Au, va, Michka, a treballar! Escolti bé: antiquari, venedor de discs, llibreter, ebenista... Quin és el terme genèric que relaciona aquestes paraules? 

    —La desaparició. (Pàg. 51) 

La clarividència de la dona que s’ha passat la vida treballant amb les paraules i que ara les està perdent va més enllà de la resposta de l’hiperònim corresponent i agafa un caire filosòfic que no embafa, perquè ens provoca un somriure irònic. És sabuda l’habilitat dels vells de posar el dit a la llaga o, com aquí es diu amb un gir que suposo hem d’agrair al traductor, de tocar el voraviu. Em sembla sentir l’àvia. 

Les paraules de la Michka es van deteriorant seguint unes normes que va estudiar també Roman Jackobson i quan el logopeda i la narradora cuidadora es troben, recreen aquest pseudollenguatge gens ingenu: 

    —Ella m’ha aportat molt, saps? Moltíssim. No sé per quin motiu agafem afecte a alguns pacients més que a d’altres. Però jo a ella també li hauria dit merdès. 

   —Crec que ja ho vas fer, a la teva manera. Vindràs a les obsèquies? 

     —Sí, de tort. (Pàg. 152) 

Què ens queda quan hem perdut els rems? Potser la gratitud i el tacte de la música:

     Quan sigui vella, si mai hi arribo, em quedarà això. El record de la dansa, els baixos que em percudeixen el ventre i l’ondulació dels malucs. (Pàg. 84) 

 Hi estic de tort.