dimarts, 26 d’octubre de 2021

Borja Bargunyà (2021). Els angles morts. Barcelona: Periscopi (Escafandre n. 15)


Com trencar els clixés que ens encarrilen el pensament? Com donar nou sentit a les metàfores que ens modelen la vida sense adonar-nos-en? 

Situant-nos als angles morts. 

…la caiguda de la magnòlia deia tot el que calia dir sobre l’estat de les humanitats. No es podia ser més vulgar. Per moltes ganes que tinguessin de trobar-hi segons sentits, la magnòlia era una magnòlia i punt, els tèrmits eren tèrmits i la caiguda, caiguda, pensava l’Antoni, convençut que hi havia alguna cosa terriblement mediocre en allò de trobar metàfores en les casualitats. (Posició 2211)

Tot hi així, des dels punt cecs, les humanitats són una magnòlia talada, la universitat ja no salvaguarda la cultura, una piorrea simbolitza la societat podrida, els lavabos es converteixen en escenaris d’epifanies i ens empassem que la vida imita l’art perquè les criatures neixen amb malformacions cubistes. 

Com deixar d’interpretar en aquest bosc de símbols, icones i indicis en que han convertit el món els semiòtics i altres sectes?

Destil.lant ironia.

…feia gairebé deu anys, la universitat ja havia decidit convertir-se en el que era ara, o sigui, un tall de mortadel·la verbal esmunyida entre el lobby dels pedagogs i l’utilitarisme descerebrat de l’empresa, que els punxava amb la cosa ninxolista i aconseguia declarar culpable qualsevol llicenciatura que no acredités una «aplicació immediata» o un «diàleg productiu amb el mercat laboral») (la paraula mateixa, acreditar, ja anava acompanyada d’una bafarada de banquer que dissuadia qualsevol seriositat). (Posició 2701) 

A l'escriptor li cal adoptar la posició adequada perquè l’estil quedi impregnat de sentit. Per això la prosa té bonys com el nadó malformat i s’omple de paréntesis; per la mateixa raó, els augmentatis mig despectius proliferen. 

«... pensar» sense aquella sorollada, ni tota aquesta gentola que li parlava alhora. (Posició 5107) 

És una aposta arriscada, però no hi ha elecció: 

 Jugar-se el tot pel tot, això és escriure… (Posició 2422) 

Cal cercar amb desesperació en els marges i en els plecs perquè: allí hi corre: la vida, amagada i zumzejant, escalfada arran de la podridura. (Posició 2734) 

És coherent que un femer sigui al final del camí. 

Em pregunto si he fet una lectura esbiaixada de la novel.la, potser pel meu afany de caçar metàfores; però sigui com sigui, aquest barroc festival de conceptes i analogies em mareja i, alhora, em fa xalar.

diumenge, 17 d’octubre de 2021

Joan Calvet i Ràfols, Exposició Antològica. La Premsa. Sant Pere de Ribes

Avui s'acaba l'exposició i les parets plenes de grumolls de La Premsa quedaran uns dies despullades abans no arribin altres obres a fer encara més acollidora aquesta taverna que és un racó d'art, de bon menjar i de grates companyies. 

Les parets blanques de la casa de cos número 7 del Carrer Torreta, o de la Mitja galta són el marc idoni perquè llueixi l'obra de Joan Calvet, artista polifacètic de sòlida trajectòria que el va portar a París, a exposar arreu i a relacionar-se amb figures com Joaquim Mir i Armand Cardona Torrandell.

Però allò que el fa especial és la versatilitat del seu art que el porta a treballar tant el ferro com la pintura i la fusta. 

Fem-ne un tast. 


En un racó damunt d'una bota ens sedueix la silueta-perfil-frontal d'una dona que ens mira i que té uns rinxols que donen aire a la cara ovalada. Una dona que, ensimismada, està a punt de somrire. En realitat no hi ha ni ulls, ni cabells, ni contorn de la cara ni els llavis es despleguen. Tot es suggeriment evocat amb simplicitat per la forja que fa lleuger el ferro. 



El paisatge reflecteix la gent que l'habita i en aquest la terra és la protagonista. Diferents planols de colors matitsats ens el fan reconeixer com ben nostre: les vermellors d'argila, els ocres del soldó, la negror dels troncs dels ametllers i els grisos de la pedra seca. Gairebé no hi ha cel, només una petita franja que es desplega rere l'horitzó amb una clariana i uns núvols blancs, potser abans o després d'un ram d'aigua i que em sembla el símbol del destí que espera a la collita. 


Per últim, el material més viu i més càlid perquè va ser arbre i, ara, esculpit amb art i col·locat en una concavitat em sembla una imatge religiosa o, millor dit, espiritual. Res millor per sentir el desig de gaudir de més obres de Juan Calvet i Ràfols.

També en aquest blog una altra exposició de La Premsa: http://tempsdemetafora.blogspot.com/2015/07/metafores-visuals-lluis-blay-1923-2010.html

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Cossegrain Duval-Brussi, Nenúfares negros (2020). Barcelona: Norma Editorial

Guiverny. 

Un pueblo pintado que se ha quedado clavado com una mariposa y muestra su belleza en el ataúd de un estuche con tapa de cristal. 

Una mujer también se ha quedado atrapada y como narradora juega con el lector para conseguir que no deje de leer y encuentre la solución del caso. Pero en la versión de novela gráfica se sigue bien el juego, porque las ilustraciones evocan un tiempo en suspensión.

Los nenúfares de Monet continuan flotando en un lago eterno. 



dilluns, 4 d’octubre de 2021

Joan-Lluís Lluís (2021) Junill a les terres dels bàrbars. Barcelona: Club Editor. PREMI ÒMNIUM MILLOR NOVEL.LA DE L' ANY




Amb l'estudiada senzillesa d'un parlador de contes, l'autor ens proposa una novel·la itinerant que segueix les petjades d'Ovidi. Podria pensar-se que l'autor de les Metamorfosis és un macgoffin intercanviable per qualsevol altre, però en realitat és l'element que estructura i determina el relat. 

Ens guia la discreta veu del narrador que comença amb «Va anar així.» P. 12 i gairebé acaba guardant-se un as a la màniga amb: « Millor no afegir-hi res i tancar el capitol. » P. 253. 

Entre mig, allò que més m'interessa és com es converteix en narració el procés mitjançant el qual la lectura ens deslliura de l'esclavitud. 

El poder de la paraula escrita rau en transmetre informació i en fer reviure mons: Joan-Lluís Lluís n'és la prova. 

El text és ric en descripcions de la natura: 

 « L'hivern irromp cavalcant la tardor, com en una violació d'estacions. »P 19.

 «. ..un forat a l'bosc, com ara l’ull badat entre els arbres.» P. 64.

i excel·leix a l'evocació de sentiments i d'estats d'anim. 

«Cada vegada que llegeixo prosa o versos d'Ovidi, sent la mateixa llangor llepant-li la pell i l'ànima.» P. 36.
 
« Sent com la pedra gelada s’ha eriçat i punxa per dintre per obligar-la a fugir.» P. 67.

 Traduir, millor dit fer de torsimany, és parlar  bé i 

«Cansa, encara que no cansi el cos.» P. 166. 

La lletraferida Junil va fent deixebles al seu país, com un apòstol de la bona nova de l'escriptura i, mentre tanco el llibre i miro per la finestra, em floreix el desig que el seu camí no s'acabi amb el punt final d 'aquesta novel·la.