dilluns, 3 de gener de 2022

Marc Quintana (2021). Els culpables. Barcelona: Angle Editorial (Narratives). XXXI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler


El títol que substitueix a Inquietuds d’un moribund, amb el qual es va presentar al Premi Pin i Soler, posa l’èmfasi en la maldat retratada en aquest drama rural tremendista. Dic això no per posar etiquetes, sinó perquè la seva lectura m’ha fet pensar tant en Caterina Albert com en el Camilo José Cela de Pascual Duarte i en el John Colbin d' Un llarg hivern. Bones companyies.  

La veu del protagonista moribund convoca una col·lecció magnífica de personatges gairebé tots culpables i víctimes que sovint són més que descrits, insultats amb el llenguatge potent del narrador:

«Ramon de Casa Ballador és reservat i covard.» P. 14. 
«Mercè de Casa Ballador, sap greu dir-ho, és una pocavergonya.» P. 15. 
«La mare de Ramon, Pepita, és una vella esbalaïda i ingènua.» P.15. 

Això sí, en aquesta desfilada coral destaquen el protagonista i alguns personatges que tenen els clarobscurs ben perfilats. 

«L’avi Tallafero és home de bon cor i saviesa sedimentària, encara que també colèric i autoritari. No es deixa portar per la hilaritat i és lacònic i taciturn. »P. 118. 

A més de la del protagonista, escoltem altres veus que ens porten diàlegs evocats frescos i sucosos que destaquen per aparèixer sense el guionet llarg que marca el canvi de interlocutor i sense majúscules: 

«... el meu fill tira cap a la muntanya, com les cabres.» P.19.
«...l’avi deu cagar molt, perquè empastifa tots els sants.» P. 19.   

També trobem els diàlegs d’ultratomba amb el pare lletraferit que es permet paraules com escatològic o masclista que, al principi, ens sobten. És aquí on trobem un rerefons filosòfic tenyit d’ironia en to sentenciós. 

« —L’única ànima que perdura són les petjades de les nostres accions compartides.» P. 143. 

Es diria que és un drama rural que es nega a la bellesa de l’entorn tal com el mateix narrador diu, si no fos per petits fragments com el de la nevada que esdevé simbòlica i el que ens fa sentir l’amor pels cavalls: l’eugassada que pastura lliure pels camps, els perxerons amb la mirada calmada i inquietant que capta la fotografia de la coberta del llibre. 

De tota la panòplia de personatge, jo em quedo amb la Martina de Casa Coc, l’única que ha estat víctima, no és culpable i l'autor permet que continuï vivint.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada