Un nen mira el cel des de la peanya on l'escultura de Santa Eulàlia, la nena màrtir, presideix la plaça del Pedrò, cruïlla de camins. Allí perviu l'ermita romànica de Sant Llatzer tot un símbol d'acolliment al carrer Hospital i al barri del Raval.
La criatura enlairada no és cap màrtir, és un infant que mira amunt encara que des d'aquí no es veuen les estrelles. Sembla que és el capvespre: els coloms reposen al campanar de cadireta i l'infant recorda com se li va obrir el cel el dia que va anar de colònies amb el Casal i va veure la cara pigada del firmament. Des d'aquell dia, les fronteres de tota mena que pot tenir el Raval i qualsevol barri es van obrir i ell no tindrà més horitzó que el que vulgui albirar.
Aquesta és la tasca del Casal dels Infants, obrir portes pels nens i les nenes de tots els ravals i aquest llibre ens explica com va començar tot. S'ha de llegir i de païr bé. Hi ha molta literatura dels anys de l'anomenada transició democràtica, però no en conec cap que adopti el punt de vista d'unes persones que es va proposar ajudar els infants més desprotegits, convençuts que estaven posant les bases d'una societat nova. D'una gent que connectava amb un filó antic i que animats pel Pitu Cunillera van endagar una llar-casa-casal pels nens i nenes.
Els testimones dels protagonistes s'intercalen amb dades històriques i socials ben triades per captar l'esperit del temps: el cens del barri, el número de trucades telefòniques de Barcelona, l'estructura de l'ADN, l'estrena de La vida de Brian, les primeres eleccions democràtiques o la suspensió de pagament d'editorial Brugera.
En la major part dels testimonis recollits hi ha una paraula que es repeteixen: assambleari. La presa de decisions en una asamblea era un fet frequent i ara reapareix l'adjectiu amb el seu estigma d'inoperància. Però es difícil d'entendre el procés de formació del primer Casal sense aquelles llargues reunions que agermenaven i de les que en sortien uns idearis que contenien dos termes que cremen i creamaran: anticapitalisme i autogestió.
Qui ho llegeixi treurà les seves conclusions. De tota manera, el que realment importa és la mirada d'aquest infant decidit a no deixar-se perdre la cara pigada del firmament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada