La llista de les coses impossibles toca el cor de gent jove, com la que li ha concedit el Premi Carlemany, i de persones de qualsevol edat: tothom té una llista de coses impossibles i, a vegades amb esforç i voluntat, ha arribat a fer-ne realitat alguna que altra. L’argument i el tema van per aquí: la història d’una superació personal en circumstàncies tan adverses com quedar-se tetraplègic.
Però el que m'interessa és com s’ho fa l’autora per explicar-nos aquesta història de manera que ens emociona.
El primer que em sorprèn és el punt de vista que es desplaça del Guim, l’accidentat, l’heroi, el protagonista, a la noia amb la qual fa poc que ha trencat, la Clara. Sentim allò que sent ella i com interpreta les reaccions, les sensacions i els sentiments del Guim. La Clara és una de les persones sanes que envolten a qui ha perdut la capacitat de moure’s lliurament. És impossible posar-se al lloc del Guim si no s’ha patit el mateix? Els ulls de la Clara són més eficaços per sentir l’empatia que ens toca el cor? Sembla que la narradora es pregunta el mateix, quan sovinteja una expressió que ens acosta al protagonista: «Diu el Guim...»
Per altra banda, la disposició del material narratiu segueix el fil temporal menys a l’inici hi trobem la anticipació d’un fet que no aclarirem fins a la pàgina 261: una bona jugada que, junt amb altres hams ben disposats, ens empeny a devorar el llibre.
M’han commogut especialment les enumeracions que plasmen estats d’ànims i idees només evocant alguns elements, per exemple, quan veiem amb els ulls de la Clara al Guim al llit després de l’accident on continua sent qui és:
«Els ulls. El nas. Les pigues. Els llavis perfectes. Els cabells més clar que altres vegades. Les patilles llargues, tan , tan llargues com sempre. Les orelles. El forat de l’arracada sense l’arracada. Aquell racó entre el coll i la clavícula. Els braços nus estirats sobre el llençol blanc de l’hospital. El tors cobert fins a la meitat amb una mena de cotilla. Una mica més pàl·lid, potser. Molt quiet. » P. 24.
Trobem poques metàfores, però si riques i, agosarades analogies com la que equipara la cadira de rodes amb la moto.
Vegem-ne un parell.
La mirada del Guim durant el procés d’acceptació de la seva nova vida és com la de qui no entén l’idioma amb el qual li parlen i la Clara se n’adona quan veu la mirada d’un estranger en una sessió on explica un conte.
«Així era exactament la mirada del Guim quan em mirava: impenetrable, inexpressiva, impertèrrita. Un pou glaçat on es perdien les meves paraules. Com si fossin dites en un idioma estranger, aliè i indesxifrable.» P. 202.
I per últim la meva preferida: si tornar al poble d’origen familiar, significa tornar a la casella on t’ha col·locat el teu naixement; el sentiment de compartir la vida amb algú és el de trobar-te al lloc on vols quedar-te: «estar a casa» com la Clara ens confessa en l’epíleg que diu que no escriurà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada