Un cant a la imaginació com a ferment de la creació literària. Una manera de sortir de la roda del temps i de les obligacions contretes: un espai de gaudi no exempt de paranys.
La història de «L’Artista sense obra» primer descol·loca i després, commou. Ben aviat em sembla una al·legoria del treball d’escriure. Per això, torno a Un tranvia anomenat text i rellegeixo els subratllats i les notes que hi he anat deixant des que el 1998 em va costar 2080 pessetes amb el descompte d'ABACUS.
Hi trobo les arrels d’aquest Robinson quan reivindica que la inspiració existeix i s’ha d’anar a cercar malgrat que la tècnica és fruit del treball:
«Ni les muses poden negar el valor de l’aprenentatge, ja que elles van aprendre d’Apol·lo l’art de la poesia. A les muses se les condemna sense conèixer-les: sense tenir-hi tractes. L’aridesa dels textos dels especialistes que neguen la seva existència pot provenir del menyspreu en què aquestes nimfes els castiguen.» P. 56.
Com a conseqüència, a l’assaig trobem valorats els processos metafòrics com a bases del coneixement científic o artístic i a la novel·la comparances i imatges que ens estimulen el pensament: unes passes com un perfum, comprar llibres con qui tria verdura, els carters sortint a repartir com una Rosa del Vents centrífuga…
A mesura que m’acosto al final de la lectura , allò que en un principi he considerat una paràbola de la creació literària es va transformant en una aproximació a la manera de viure d’un artista que pot convertí-se en un esquirol feliç pujant i baixant dels arbres d’un paradís.
M’agrada imaginar-me en aquest bosc la llum que ara és Vicenç Pagès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada