RAVALS: L’ HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU. Presentació de la novel·la a Barcelona.

18 d'octubre de 2022

Ser avui aquí em fa sentir una joia fonda: noto el caliu de la gent que fa barri i que fa ciutat sense ser notícia. De fet són les peripècies de gent com vosaltres les que trobareu en llegir Ravals. Històries de persones com les que l’altre dia omplien la plaça Joan Coromines per la Biennal del pensament o com les que, fa poc, cantaven al Liceu …«Som la gent: som del Raval.» 

Enric Canet, Montserrat Morera i Ramon Solsona

Mai no m’hauria imaginat, i això prova que la realitat pot superar la ficció, que tornaria a aquest lloc estimat en tan bona companyia per presentar un llibre meu que comença aquí mateix una nit d’hivern de 2016 i acaba al mateix lloc un capvespre de 2070. 

No és estrany que sigui així perquè de nena he passejat i jugat en aquest espai que ha format part de l’itinerari d’anar a escola, un dels que queden més gravats al cor. Aquí on ara hi ha el bar els meus padrins prenien el sol, a aquests racons i als contraforts de la Plaça Fleming hi havia qui hi dormia i al claustre de llevant un escultor restaurava els capitells malmesos… Aquest feix d’imatges forma part del substrat de Ravals que s’ha covat molt a poc a poc. Així aquest restaurador que us deia ha estat el punt de partida del personatge del David el padrastre de la protagonista que, en la ficció, esculpeix les cares de la seva família en un capitell. 

Claustre de Llevant

Fins a la meva maduresa, aquest lloc, el carrer Hospital i la Rambla van ser escenaris quotidians i continuen sent els meus llocs preferits. No els he oblidat i ells m’han parlat fins que no he pogut fer més que intentar saber què em volien dir: escriure ha estat un procés de recerca que algú pot titllar de nostàlgic. Ho haig de matisar. Crec que allò que m’ha empès a escriure ha estat una mena de nostàlgia que no es queda en un lament d’allò que ha estat i ja no és, sinó la que busca el lligam entre el passat i el present, la que intenta esbrinar alguna mena de sentit que ens impulsa cap el futur. 

Potser el sentit de nostàlgia que li escau és el que prové de la paraula grega origen del mot: nostos, que vol dir tornada. I aquesta tornada, en el meu cas, vol mirar cap a les joves generacions que ara viuen aquest Raval i tots els altres, una joventut diferent a la meva però amb la qual m’uneix alguna cosa més que uns espais compartits. Trobar aquest vincle ha estat el motor de la meva escriptura. 

A vegades oblidem que som en un antic hospital medieval que va cuidar els malalts de la ciutat fins a principi del segle passat: tenia cura del cos. Ara, la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca de Sant Pau, l’IEC i, altres entitats com el teatre La Perla continuen la tradició de tenir cura de l’esperit: aquest sentit hospitalari i de servei ha impregnat el barri. Un barri que com tots els ravals està acostumat a rebre onades de gent diversa que, com els còdols que arrossega un riu es diposita als marges i a poc a poc es transforma en grava o en sorra que es queda o se’n va riu avall. 

Quan parlo d’hospitalitat del Raval parlo d’aquella que fa i deixa fer, que es més de fets que de paraules, que no té en compte d’on véns i que ajuda sense fer soroll. No dibuixo un lloc idíl·lic ni mancat de contradiccions. A la novel·la hi ha conflictes i malentesos, també estralls com el del terrorisme. Ara bé, he intentat defugit la morbositat i els estereotips. Sobretot en les escenes dels atemptats i en especial el de la Rambla que tant em va trasbalsar i que tenia la necessitat de narrar des del punt de vista de la gent anònima que l’ha viscut en primera persona i que n’ha estat víctima. Volia copsar-ne les emocions: volia fer-ne un modest memorial de paraules i per això en el fragment que llegirem, en acabar, escoltareu una música que va sonar acollidora aquell dia a Casa Beethoven. Les escenes que rememoren aquests fets han estat el més dolorós d’un procés d’escriptura que, vist en conjunt, ha estat plaent. 

Bé, torno al principi. A l’alegria de ser aquí amb tots vosaltres a la sensació de tornar a casa i de ser, encara la nena petita ben mudada que els pares porten de passeig, l’asseuen al pedrís de la reixa de la Farmàcia del vell Hospital del seu carrer i cofois li fan una fotografia.