El gener passat vaig llegir l'últim llibre d'Andrea Camilleri i vaig escriure la major part del text que segueix. Ara, m'arriba un magnífic documental sobre Riccardino dirigit per Pablo Mediavilla i m'he adonat que no havia acabat de publicar el meu escrit. Potser no em volia acomiadar de l'autor i de Montalbano.
Com correspon al final d'una saga, ens trobem davant una obra crepuscular.
En aquesta paranovel·la de lladres i serenos no trobem el to bonhomiós d'altres lliuraments i el protagonista deixa constància de la impotència per domesticar la presumpta realitat, alhora que els personatges de l'Autor, el Guionista i l'Escriptor s'esborren.
Només el llenguatge còmic de Catarella s'expandeix i em fa arrufar el nas quan encomana algun altre personatge. Sort en tinc que alguna espurna d'humor em fa somriure de veres i que apareix un tema que fa temps que m'interessa: cinema i literatura.
«...l'altre Montalbano, el de la sèrie, com s'hauria comportat?»
I que, sempre, m'agradarà recordar el comissari de les novel·les de Camilleri, mirant el cel:
«Un raig de sol inesperat, com si fos un focus de cinema, els il·luminarà de cop tots quatre. El comissari alça el cap: s'obrien clarianes, el cel és començava a desennuvolar.»
Ens queda el tresor d'unes obres rodones i plaents que tenen el poder de emportar-se els núvols i d'aixecar-nos els ànims.
Quan tinguem un dia tèrbol, en lloc de passar per la farmàcia, anem a buscar-les a les llibreries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada