Sembla que la sinceritat i la veritat literària de Teresa Pàmies empeltin Montserrat Bacardí que, seguint la pauta de l’autora nascuda a Balaguer, les canta clares. La terra ferma és un bon planter de persones que saben «escriure el que hom pensa encara que no pugui dir tot el que pensa.»
Montserrat Bacardi fa un assaig rigorós i amè, molt ben documentat amb moments que evoquen la novel·la i d'altres que fan les delícies dels historiadors, perquè de la vida i l’obra de la Pàmies en surt un viscut document de la història del segle XX. El Premi d’Assaig Ricard Torrent Bertrana és ben merescut.
Hi ha dues facetes d’aquesta obra poligonal que m’interessen especialment: les ressenyes i l’art de la citació.
Resumir la producció d’una autora tan prolífica és un repte que Montserrat Bacardí supera amb menció d’honor. No només queda palès a cada ressenya la raó del títol de l’assaig, sinó que tots els llibres prenen entitat pròpia i apareixien relacionats amb el moment històric en que van ser publicats. D’aquesta manera, se’ns fan saber per extens les reaccions de la crítica sobre Testament a Praga i, alhora, l’assagista acaba amb reflexions sobre l’estil que són aplicables a la seva mateixa escriptura:
« ...produeixen l’efecte de ser redactades amb «sinceritat», sense grans circumloquis ni atenuants, amb la «veritat» que requereix, si vol ser eficaç, qualsevol obra testimonial. Els dos protagonistes hi són pintats sense gaires maquillatges, amb ombres i clarobscurs, versemblantment.» Pàg. 224-225.
Així mateix, en aquesta última mateixa pàgina tenim un bon exemple de com s’utilitza sàviament la citació per informar, aportar matisacions o, com en aquest cas, concloure:
Teresa Pàmies (...) s’havia fet seva la idea, expressada en mots de Joan Sales, que «el millor estil és el que no es nota.»
Un valor afegit ha estat la lectura en paral·lel , diem que per casualitat, de l’últim llibre de relats de Sergi Pàmies: A les dues seran les tres. M’ha conmòs el subtil el diàleg literari entre els dos i m’ha humanitzat l’escriptura de Sergi Pàmies. Però això són figues d’un altre paner.
De moment, quedi constància que, com va deixar escrit la Teresa:
«La casualitat no existeix, és fruit d’una necessitat.»
Si més no, era necessari que Montserrat Bacardí escrivís La veritat literària de
Teresa Pàmies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada