 |
| Portada i retall de fotografia de Chema Madoz |
Què es cus durant les hores perdudes?
Històries per intentar comprendre alguna cosa del jo que escriu i del món que l’envolta.
Relats per establir un diàleg com «La segona persona» que marca la pauta del conjunt amb l’analogia entre literatura i sexualitat. El protagonista comença ensopegant amb la virginitat perduda. Bon principi, i encara més si El plaer del text de Roland Barthes és, per a qui llegeix, un llibre de culte des de quan el narrador diu que la va perdre. Estic d’acord que no és apropiada l’expressió perdre la virginitat, però dubto si és millor parlar de regalar-la. Aquestes metàfores tenen mala bava.
Per altra banda, un bon ventall de recursos creatius de mena conceptual em fan somriure amb ironia com la selecció de certs adjectius:
«Paciència eucarística» «gandul camaleònic» «divorciats retràctils» «complaença prefabricada» Mentre que altres imatges més visuals com «El sol s’estavella contra el parabrisa com una pluja de rovells d’ou.» em desperten els sentits.
També trobo elements simbòlics com l’àngel de la guàrdia, la guitarra, el gat, la capsa i algun moment d’epifania com el pas d’una bandada d’ànecs en formació contemplat al costat de Vázquez Montalbán amb qui, a partir d’aquell moment, formarà part del mateix estol.
Aquests detalls formen part de la carn dels relats que van completant el procés de formació de l’escriptor alhora que furguen en el sentit d’una ficció que no és ni mentida ni veritat sinó una peculiar eina del coneixement.
Per cert, la dualitat sovinteja tant en l’estructura de certs relats que són bimembres, com a —per no parlar dels bessons—«Dues espardenyes» que planteja el binomi literatura-cinema i que acaba amb el narrador celebrant
«que això sigui un conte i no una pel·lícula i haver evitat que el narrador omniscient l’obligui, com tantes altres vegades, a confondre les servituds de la imaginació amb els plaers de la fantasia.»
El gust per la paradoxa conviu bé amb el desig de fugir del sentimentalisme. Així quan el narrador té la intenció d’escriure un conte sobre els atemptats terroristes de la Rambla i topa a una cançó sobre els últims moments d’un noi i una noia abans de l’explosió dels trens de Madrid decideix que «no hauria d’escriure aquest conte perquè
«... els meus amants haurien de mantenir-se al marge de l’intent —definitivament demagògic— de posar la realitat al servei de la ficció en comptes de posar la ficció al servei de la realitat.»
De tota manera, deixa escrit el relat de com no s’escriu un conte que passa a ser un al·legat contra el melodrama. Trampeja els sentiments sense mullar-se. Sembla que s’imposi agafar distància i, només en algun punt, es permeti una espurna d’emoció:
«quan estem junts procuro que no em notin ni el vertigen ni el desconcert.»
Al final, acompanyo al narrador dins del cotxe, lloc estimat per les muses, i; després de compartir amb ell un espant i de sentir les ganes d'arribar a casa per escriure l'experiència, confio també que els recursos de la narrativa breu m'ajudin a
«entendre, a través d’aquest llibre, el que encara és una incògnita.»
Ben cosit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada