La citació de Clarice Lispector em dona el to i les preguntes m’empenten la lectura des de l’inici:
Qui és el tu a qui es dirigeix la veu narradora?
Qui és ella a la que sovint al·ludeix?
Poc a poc vaig desvetllant el misteri d’aquesta parella de germans marcats a foc per l’ogre dels contes infantils, fet realitat en la figura del pare, que no només fa por quan talla llenya i:
«La vena del coll se li infla com quan s’enfada i insulta la mare. Se li fa tan grossa i gruixuda que sembla un tentacle, i penses que d’un coment a l’altre el tentacle li rebentarà la pell.»
Ara bé, la pregunta fonamental i que no es desvetllarà fins al final és:
Qui parla?
Qui és el jo que es dirigeix a nosaltres a través el tu?
No seré jo qui contesti ara aquesta pregunta perquè aquí només parlaré de les brillants engrunes de poesia que esquitxen el text mentre anem esbrinant si val la pena trencar la pell del món i si això és possible.
«Pregonar la llibertat des d’una gàbia.»
«Com si li haguessin abaixat els ploms.»
«Les paraules brunzien per tots cantons com borinots atordits.»
«El cel obert s’ha obert de bat a bat, com si menstrués.»
Maneres diferents de veure les coses del món que poden semblar de bojos i que «potser només som uns quants que les pensem i ens infiltrem entre els que pensen coses normal, i fem veure que som com ells.»
Ben vist i ben escrit, Xavier Mas Cravioto!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada