Magnífica entrada que fa de marc a una bona novel·la. Com sempre, Black-Banville, ens parla d’art i comença dibuixant-nos un paisatge de les Dolomites que sembla una l’aquarel·la: un escenari grandiós que queda aviat relativitzat pel pensament del primer personatge que coneixem, el germà Damià que espera un fugitiu alemany:
«Era estrany (...) que un lloc que havia presenciat tanta història, que havia vist tants exèrcits que corrien com un torrent pel seu paisatge rocallós, s’assemblés tant a la imatge de sí mateix en una capsa de bombons.»
Comencem a sospitar que el lloc idíl·lic amaga secrets negres i no quedarem decebuts. La connexió entre el frare Damià d’origen irlandès i el lloc tampoc és una casualitat. No he sabut trobar referència real del suposat monestir de Sankt-Fiakre a les Dolomites, però no té cap importància si existeix o no. Allò que interessa és que aquest sant és d’origen irlandès i patró dels jardiners. La relació amb els protagonistes que tenen el seu centre d’operacions a Dublín i uns personatges que suposadament abasteixen a Israel de productes agrícoles, tampoc crec que sigui fruit de l’atzar.
La trama ens portarà a molts altres escenaris i a diferents ambients molt sovint evocats per obra i gràcia de la llum, crec que es podria fer una classe de les diverses maneres de fer-la present i és, per a mi, un dels punts forts del text. Només un exemple:
«Un raig de llum inclinat es retirava a la finestra mentre la posta de setembre avançava. La Phoebe va encendre un llum de peu al costat de la llar de foc. (...) A la profunditat de cadascuna de les seves copes de vi hi havia suspesa una espurna minúscula de color vermell, irradiant punxes de llum en totes direccions.»
La Phoebe, la filla del doctor Quirke, queda amarada d’aquesta intimitat càlida que fa tant de bé al protagonista que està passant el dol de la mort de la dona que vam llegir a Quirke a Sant Sebastià.
L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta:
«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.»
Una lectura per gaudir-la junt amb una copa de Jameson, com el que té a mà el detectiu Strafford per a casos d'emergència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada