L'Olive Kitteridge personatge central d'Elisabeth Strout només fa aparicions estel·lars al llarg de la novel·la, però té la virtut de mantenir un to punyent.
L'Oliver és una bona explicadora i les seves històries fan fermentar totes les altres. A partir d'aquí només falta que l'escriptora, també antiga coneguda, Lucy Barton ens cuini els ingredients.
Ara bé, el protagonista d'aquesta història és en Bob Burges. Un personatge tan bo que només li falten les ales i que és ni més ni menys que un menjador d'històries o de pecats, com vulgueu dir-li, Ell arrossega les culpes dels altres amb una moral puritana a prova de bomba. Per a mi, potser n'hi ha un gra massa de continència, de prudència i... d'explica-m'ho tot que jo m'ho carrego a l'espatlla. Sort de la llengua esmolada de l'Oliver!
El text està ben teixit i hi llueixen les descripcions d'ambients marca de la casa que donen al conjunt la qualitat d'una pintura impressionista.
«Cap a finals d'abril, la forsítia de davant de casa d'en Bob i la Margaret encara no havia començat a florir. Però les flors de safrà bord havien començat a sortir de les vores del soterrani, i altres a cases tenien polsims de safrà bord de color lila i groc.»
Les històries i els diàlegs també són pinzellades àgils que dibuixen com en un tapís la vida secreta de la ciutat de Crosbi on vivim durant gairebé tota la lectura. Qui llegeix Elisabeth Strout és converteix en un habitant més de l'estat de Maine, un entorn turístic paradisíac on, com a tot arreu, la gent viu les seves vides en sordina.
L'escriptura d'Elisabeth Strout apuja una mica el volum de les històries i la veu de la Lucy és d'alguna manera la seva quan es lamenta.
«Collons de Déu. Totes aquestes vides sense explicar, i la gent simplement les viu i ja està...»
Aquí s'hi posa remei, encara que, al meu entendre, un parell de matrimonis visquin el final de la seva vida arrossegant massa silencis. Hi ha moltes formes d'amor i qui no es consola és perquè no vol.
Per cert, m'agrada aquesta traducció que deixa anar amb naturalitat una expressió amb la que em ve de gust acabar aquesta nota:
«Alça, Manela!»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada