La creació literària com a diàleg amb el més enllà o amb les profunditats d’un mateix.
Així entenc l’obra pòstuma de Paul Auster.
La metàfora del membre amputat que es continua sentit com a viu i la presència gairebé tangible de la persona estimada que ha traspassat el riu de la mort però que perviu en nosaltres.
«...perquè si un dels dos mor abans que l’altre, el viu pot fer continuar el mort en una mena de llimbs, entre la vida i la no-vida...»
La literatura com a somni que ens permet reviure presències, amics fantasmes que ens acompanyen i ens permeten una vida paral·lela que com un corrent soterrat es converteix en aigua viva.
«De la mateixa manera que una persona es pot transformar pels esdeveniments imaginaris relatats en una obra de ficció, en Boumgartner s’ha transformat gràcies a la història que es va explicar a ell mateix en el somni (...) ha conjurat un món alternatiu en el qual ella sap que ell pensa en ella...»
I el protagonista es transforma i, quan ha gairebé deixat el llegat de la seva companya en bones mans, acaba el seu periple a conseqüència d’un accident de circulació. La picada d’ullet al lector em sembla evident, perquè Baumgartner ha utilitzat com a motor metafòric del seu últim llibre aquesta analogia: els cotxes com a persones, les persones com a cotxes que circulen «caòticament per cintes d’asfalt negre com la tinta, vorejades de blanc...»
«Tristament, no estem vivint els millors temps possibles per a la sàtira, i ja veurem si hi ha algú que entengui l’acudit.»
Imagino les converses entre Paul Auster i Siri Hustvedt que bateguen sota aquestes pàgines i fabulo que l’escriptora, com Boumgartner, sabrà conjurar, a poc a poc, amb els seu món alternatiu el dolor del dol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada