Novel.la de pa amb xocolata.
Els llibres que es devoren amb el mateix delit que quan era petita menjava el berenar que més m'agradava, també són del meu gust i, aquest relat està disenyat per quedar-s'hi enganxat. L'estructura està treballada amb els fils sembrats i recollits com cal, encara que utilitzi el vell recurs de l'anagnòrisi o reconeixement final que ja es veu venir amb l'anell de l'àvia penjada al coll de la protagonista. Pur folletí. Res a dir, és un gènere que ha donat grans obres a la literatura i en gaudeixo sovint.
Però, ai las, la lectura se m'ha fet feixuga! Llàstima del llenguatge ortopèdic, quina pena els anacronismes, quin avorriment que els personatges principals sempre estiguin impressionants, em dolen els diàlegs massa explicatius, m'afarto dels «ulls negres com l'atzebeja», del «sepulcral silenci», de «l'encantador jardí», de «la lenta processó»...
També em dol la buidor d'uns personatges que prometien i que s'han quedat amb maniquis d'idees preestablertes i, sobretot, lamento la manca de tema que doni sentit a la narració més enllà de la peripècia engrescadora i del barnís cultural de l'ambientació de cartró pedra i de l'estimada ciutat de Florència.
Haig de tornar a Bomarzo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada