La papereria Tsubaki sembla un d'aquells llocs que et fan sentir com a casa. La mateixa sensació produeix llegir aquest llibre.
La llibreria està enclavada a la part elevada de Kamakura entre mig de temples i és un lloc ben especial. L'àvia de la protagonista va contribuir a que fos així. Allí la neta que havia fugit a l'estranger hi retroba «no només la tranquil.litat característica dels pobles recòndits» o la veu de la veïna que llisca «sobre el vent com una planxa de surf» sinó també una camèlia que l'acull i una estela epistolar que li mostra el camí professional cap a l'escriptura que la seva antecessora li va ensenyar disciplinadament.
La nena dels coloms, la protagonista Poppo, ja no és una nena, és una jove que evoluciona fins a acceptar el llegat de l'àvia com una llavor que ha arrelat i que comença a donar fruit.
Poppo ho reconeix quan el ritual de preparació de la tinta la porta a una mena d'epifania:
«...la consciència se'm diluïa, no, sinó que méss aviat em retreia pas a pas cap a un indret fosc i profond, un pou sense fons, on estava a punt de desaparèixer. Em va faltar ben poc per entrar en trànsit.»
A partir d'aleshores, comença un camí de perfecció que la porta a professionalitzar-se com a escriptora d'unes cartes que són una obra d'art tant en la forma com en el fons. Cada element: paper, tinta, tipus de pinzell, ploma, boligraf..., sobre, segell, caràcter de lletre, contingut, estil i fòrmules del text... Tot ha de contribuir per aconseguir la millor manera d'expressar el missatge que el client o clienta li ha encomanat.
El paper «tenia un tacte tant agradable com quan acaronem el llom a un grat de raça.»
A partir d'aquí paralelamemt a l'evolució de la personalitat i de la vida privada de la protagonista que no desvetllaré, trobem una petita guia per conrear el gènere epistolar:
«Les cartes han d'evitar que el destinatari s'incomodi.»
«Si l'anvers del sobre constitueix el rostre de la carta podríem dir que el segell n'és el pintallavis.»
Tot un elogi a la comunicació escrita íntima de la correspondència personal en vies d'extinció.
Per acabar faig meves les paraules de la protagonista:
«A mi també m'agradaria marxar d'aquest món acompanyada de les paraules que la persona que he estimat m'hagués dedicat al llarg de tota una vida.»
Un llibre que tanques amb un somriue als llavis i amb el cor en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada