TOTES LES ENTRADES

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #escriure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #escriure. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de març del 2026

Ito Ogawa (2016) La papereria Tsubaki. Barcelona: Navona. Traducció de Judith Rodríguez Vallverdú



La papereria Tsubaki sembla un d'aquells llocs que et fan sentir com a casa. La mateixa sensació produeix llegir aquest llibre.

La llibreria està enclavada a la part elevada de Kamakura entre mig de temples i és un lloc ben especial. L'àvia de la protagonista va contribuir a que fos així. Allí la neta que havia fugit a l'estranger hi retroba «no només la tranquil.litat característica dels pobles recòndits» o la veu de la veïna que llisca «sobre el vent com una planxa de surf» sinó també una camèlia que l'acull i una estela epistolar que li mostra el camí professional cap a l'escriptura que la seva antecessora li va ensenyar disciplinadament. 

La nena dels coloms, la protagonista Poppo, ja no és una nena, és una jove que evoluciona fins a acceptar el llegat de l'àvia com una llavor que ha arrelat i que comença a donar fruit. 

Poppo ho reconeix quan el ritual de preparació de la tinta la porta a una mena d'epifania:

«...la consciència se'm diluïa, no, sinó que méss aviat em retreia pas a pas cap a un indret fosc i profond, un pou sense fons, on estava a punt de desaparèixer. Em va faltar ben poc per entrar en trànsit.»

A partir d'aleshores, comença un camí de perfecció que la porta a professionalitzar-se com a escriptora d'unes cartes que són una obra d'art tant en la forma com en el fons. Cada element: paper, tinta, tipus de pinzell, ploma, boligraf..., sobre, segell, caràcter de lletre, contingut, estil i fòrmules del text... Tot ha de contribuir per aconseguir la millor manera d'expressar el missatge que el client o clienta li ha encomanat. 

El paper «tenia un tacte tant agradable com quan acaronem el llom a un grat de raça.»

A partir d'aquí paralelamemt a l'evolució de la personalitat i de la vida privada de la protagonista que no desvetllaré, trobem una petita guia per conrear el gènere epistolar:

«Les cartes han d'evitar que el destinatari s'incomodi.»

«Si l'anvers del sobre constitueix el rostre de la carta podríem dir que el segell n'és el pintallavis.»

Tot un elogi a la comunicació escrita íntima de la correspondència personal en vies d'extinció.

Per acabar faig meves les paraules de la protagonista:

«A mi també m'agradaria marxar d'aquest món acompanyada de les paraules que la persona que he estimat m'hagués dedicat al llarg de tota una vida.»

Un llibre que tanques amb un somriue als llavis i amb el cor en pau.


dilluns, 24 d’octubre del 2022

Jaume Benavente (2022) Els dies sense fi. Alzira: Bromera (L’Eclèctica)


Crònica íntima de la pandèmia. 

El personatge que viatge per la malaltia i la recuperació de la salut és escriptor i el llibre és una novel·la i, alhora, una reflexió ficcionada sobre l’art de crear històries. 

Vida i literatura se superposen per atrapar qui llegeix amb una prosa que arrossega com un riu ampli i pausat però amb potents corrents amagades. Tot flueix en un text construït en espiral. Hi ha emoció i evocació. També detalls que valen un imperi que et van embolicant perquè et deixis anar al remolí de llegir a gust. 

M’interessa molt la manera de tractar els escenaris on es mouen els personatges i m’aturaré en dos d’aquests moments un d’estàtic i un de dinàmic. 

Al principi de la novel·la l’escriptor i la seva dona són a la mateixa habitació d’hospital i ell la veu al costat d’una finestra. Podria ser una de les pintures amb el motiu de dona i finestra que Benavente coneix bé per la seva formació artística i que aquí dibuixa amb paraules. 

 «La nostra habitació, el finestral, la figura de la Maria, el paisatge a l’altra banda, formen un mateix quadro escènic, formes d’un estat anímic.» Pàg. 23. 

Primer l’enumeració concisa d’elements escollits, després la globalitat que representen i, al final, la conclusió: l’evocació íntima d’un estat d’ànim. La Maria i ell es converteixen en personatges perquè la vida de l’escriptor és així: conviu amb les seves creacions on vida i ficció se sobreposen. 

L’altre moment és el relat d’una mitja marató d’entrenament que el protagonista fa pels voltants del Besós, pels marges de la ciutat. Hi ha dinamisme, reinterpretació del paisatge i, alhora, introspecció: un prodigi. 

Aquesta llarga escena és, per a mi, el clímax de la novel·la i no en vull dir res més perquè cal llegir-la i gaudir-la. 

Per altra banda, Els dies sense fi no serien el mateix sense la música i l’art que s’infiltren en el tema i en l’estil com la hipnòtica Serenade For The Renegade o l’explicació d’allò que, potser, és el to d’una obra literària amb un terme aplicable a la pintura: el text no ha de ser transparent sinó que ha de tenir textura. 

Sota aquesta història d’històries amb personatges que veiem com s'imaginen, creixen i actuen s’hi amaga una propera novel·la i, em sembla que també, com si fos un reflex en un riu, un nen que menja cireres imaginant viatges. 

De música de fons sona  Esbjörn Svensson Trio.