Kallifatides en dona fe i aconsegueix que sota l'horror s'hi endevini una humanitat que conforta i acompanya. Part d'aquest efecte es deu a adoptar la mirada d'un nen que es va fent home. De pas, retrata un taranna sornaguer que amaga el sentiment de la compassió, una manera de posar-se de perfil amb dignitat, un fer-se a un mateix sense esgarrips i, sobretot, una joia de viure malgrat tot: l'essència de l'ànima grega.
«El destí de Grècia era capritxòs. De vegades has de ser solidari, d'altres indiferent, de vegades has de fingir i d'altres t'has de poder doblegar per no trencar-te.»
Em costa d'imaginar com s'adapta aquest caràcter a l'idioma suec que l'autor adopta en emigar, però fins i tot traduit al català ens arriba el caliu de la prosa sentenciosa i expeditiva de Kallifatides.
«la febre migratòria és tan contagiosa com el virus de la grip de Hong Kong.»
«...l'amistat entre homes té un grau de compromís tal que t'has d'emborratxar per complaure als altres.»
«El sol transforma la vida en un miratge que et mires des de lluny»
«...sobre la sorra no es pot constuir res i cap escriptura hi roman.»
Però, també hi ha poesia en les descripcions d'entorns naturals i de paratges que s'ha fet seus i que ens queden gravants a la memòria.
«Els cargols sortien seguint la petjada de la pluja. Flanejaven amb la casa a l'esquena, es movien a poc a poc, amb compte, deixant una emprenta nítida al seu pas. Com la vida, d'altra banda.»
«...un americà negre feia crol amb moviments bells i pausats. El cap emergia i se submergia com si el mar fos una frase i ell fos el punt.»
Fins que al final els dolors i els plaers de la vida queden sintetitzats en una música ancestral: un cant rebètic com el de Rosa Eskenazy.
«Tenia una veu profunda que pujava des del terra on reposava els seus peus amples de pagesa, els malucs es bellugaven a poc a poc com si seguissin les elevacions internes de la Terra i mantenia els braços encreuats sobre els pits pesants com si estigués inclinada endavant a la barana d'un balcó. Aquella veu brillant i clara com l'aigua que no era reflex de res —la veu era el món— els assetjava a tots. Fins i tot els oficials americans i les seves dones van abaixar la veu.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada