Parlem de relats lineals, rodons, en paral·lel... Per primera vegada em trobo amb una novel·la que té la forma ondulant d’un estol d’estornells. La imatge d’aquesta mena de vol es converteix en símbol i es reflecteix en la disposició de la trama que va d’un personatge a un altre replegant-se i expandint-se com un núvol d’ocells en el cel del capvespre.
«Era una imatge del tot plàstica, d’absoluta bellesa, però en realitat tenia a veure només amb la supervivència (...) Així era com ell sentia Valparaíso, com una forma canviant, que es contreia i s’expandia..». P.102.
Així mateix veig aquest text.
Hi ha molts submóns a Valparaíso i cal una visió coral per acostar-se a la ciutat desfeta i encisadora, miserable i culturalment rica, amb l’oceà de teló de fons i els focs consumint-la. Cal anar enrere i deixar constància dels estralls del feixisme arreu del món, de com la ciutat és alhora refugi i punt de partida. En aquestes pàgines, tothom és un supervivent que porta la càrrega d’alguna absència injusta, de desaparicions que s’expliquen a cau d’orella, que gelen la sang i fan emmudir.
Ara bé, queda la paraula escrita per deixar constància de les històries enterrades, per extraure bellesa de la decadència sòrdida, per anar sembrant preguntes i contestar-les a poc a poc, per fotografiar els somnis i per renéixer passejant per la ciutat que és converteix en mirall de l’ànima.
A partir d’ara, encara m’agradarà més el vol dels estornells.
