La primera vegada amb molt de temps que la protagonista de Ravals torna a passejar-hi és sortint de la Boqueria i després de passar per sota l’escut del mercat que va dissenyar l’arquitecte Antoni de Falgueres l’any 1913, el mateix que dona nom al relat Escut, que va merèixer el premi Ciutat de Tarragona, i on apareix per primera vegada la Hala, que a partir d’ell es converteix en un personatge principal de la novel·la que va ser decisiu per tancar-la. La Mar no sap que aquest escut no podrà aturar el terror del 17 d’agost de 2017 que viurà en primera persona, ni que el músic de carrer que troba davant del palau Moja tocant Dolça Catalunya es convertirà en una víctima. Ella només va a comprar a La Italiana del carrer Bonsuccés per celebrar que ha tornat al barri, encara que només sigui per vendre el pis de la mare.
Els personatges de Ravals tenen el costum d’anar a donar un tomb per la Rambla al capvespre i així ho fan dues amigues de tota la vida que han nascut al carrer Hospital: la Tina i la Mar, encara que l’última hagi passat la vida a Londres.
Qui llegeix les acompanya des del Liceu fins a la cocteleria Boadas en un tràveling que va Rambla amunt i del passat a l’actualitat: les eleccions del 1977, la nit de revetlla dels 80 amb l’Ocaña disfressat de Marilyn, el diàleg actual amb la florista Carolina i de fons la música de Beethoven:
«El passeig que remunten no és ni el de la Maria que es passejava amb la bata d’estar per casa ficant-se amb la gent o xerrant sola, ni el del Xèrif, amb les mans a les cartutxeres o amb la verga a l’aire escampant la pixarada com si fos la mànega que, a la matinada, netejava de brutícia i de borratxos la Rambla de la seva joventut.» (Pàg. 109)
Acaben assegudes prenent un còctel de xampany:
«La Tina esquiroleja damunt del tamboret abans de decidir-se a brindar per la Maria Dolors Boadas que ella, la Rambla i el Liceu, enyoren.
La Mar també hi vol dir la seva.
—Brindo pel nostre passeig, columna vertebral de la ciutat.
L’amiga es peta de riure.
—Jo en diria... la cua.» (Pàg. 111)
Però hi ha moments en que la Rambla s’atura i es trenca: així va ser el 17 d’agost de 2017 i així es reflecteix aquell moment on només s’escoltaven els ocells. Ells són els que ens expliquen com una furgoneta blanca va trencar la música de la Rambla.
«Els ocells ho han vist tot i continuen cantant com si s’ho expliquessin. Per a ells només existeix el present.»
No sabia des de quin punt de vista explicar la cursa de la furgoneta assassina i després d’escoltar els testimonis que repetien com el silenci que va quedar després de l’atemptat només era trencat per la piuladissa dels ocells, vaig recordar uns versos de Juan Ramón Jiménez que em van donar el to de l’escena que narra els fets.
«Y yo me iré. Y se quedaran los pájaros
cantando.»
L’última baixada de la Rambla, la fa la Mar, sola, resseguint els llocs de la desgràcia, fent el dol de la tragèdia i anant a parar a les escales que acaben al mar. Al final del seu trajecte la vida li fa un gir, les onades del passeig més alegre i, potser, el que més tragèdies ha sofert la fan canviar de rumb.
La Rambla no és la cua de la ciutat sinó la seva ànima: l’esperit de l'urbs que plora, riu i es transmuta integrant dolors i alegries amb l’aire del mar, la fresa de les fulles a l’estiu, la piuladissa dels estornells a l’hivern.... i sempre les flors i la gent coneguda o forastera, mudada o arrossegada dansant a ritme de vals o de rock sense parar.
Que res no aturi la Rambla!
