Imprescindible.
Les raons les trobareu al pròleg de Montserrat Bacardí i a les crítiques de la premsa especialitzada. No hi ha dubte, tenim al davant una obra assagística que no només reivindica les narradores oblidades sinó que ho fa amb amenitat i mestria. En acabar de llegir Dones migpartides penso que tornaré sovint a les seves pàgines.
No insistiré en allò que ja s'ha dit, només afegiré alguna cosa a dos temes que la prologuista Bacardí ja assenyala.
El primer és el que marca la peculiaritat de l'obra. Ramon Solsona no només és un home que llegeix el que escriuen les dones, sinó un novel·lista que escriu un asssaig sobre la seva narrativa: porta les ulleres violeta i alhora les d'autor d'obres de ficció. I es nota tant en la complexa estructura ben trabada con en el to.
«Aquestes pàgines, doncs, són una invitació a compartir el poliamor amb el desig d'informar i divulgar, sense pretensions, com en una conversa entre amics.»
D'acord, sembla que parlem amb l'autor de forma planera; però també gaudim de com fa un us conscient dels recursos al seu abast.
El seu doble punt de vista de creador i assagista és crucial per entendre els comentaris i els judicis de valor que situen al mapa literari les novel·les i contes d'aquestes autores i alhora dibuixen un «art de la ficció». Amb naturalitat, Solsona ens explica com es construeix i s'escriu una novel.la.
«Una novel·la pot ser bona per l'interès de l'argument, pel món que explica, per la tècnica narrativa, per l'estil, per la qualitat dels diàlegs, pel dibuix de personatges...».
«…l'estil de Rodoreda: sense a penes adjectius i sense ornaments amb predomini de noms i verbs, que són la carnadura d'unes frases impregnades d'imatges i d'olors.»
«el vocabulari és ric amb imatges plenes de sentiments i de plasticitat gràcies a una prosa exquisida. Pels xiquets despullats o per l'esclat de llum en algun moment hi veig un quadre de Sorolla d'aquells que sembla que te'ls hagis de mirar amb ulleres de sol»
Fixem-nos en la imatge per descriure la manera d'escriure de la valenciana Carmelina Sànchez-Cutillas i que ens porta a l'altre tema que us havia promès: l'estil d'un autor filòleg.
El primer que destacaré és la capacitat de síntesi que llueix en impecables descripcions d'èpoques històriques o de moviments com les avantguardes o l'anomenat seixantisme.
Capta vivament l'esperit del temps i, alhora, d'individualitza les escriptores amb una mena d'epítets èpics com Tàctica! Tàctica! o Sargantaneta. A mesura que llegim cada una d'elles es converteix en personatge amb les seves particularitats i amb anècdotes que fan que ens quedin gravades a la memòria.
«Anant de Barcelona a Badalona, durant el gran trajecte amb el tramvia 70, una hora per anar i una altra per tornar, Maria Aurèlia Campany va escriure una novel·la.»
Per últim, com és costum d'aquesta pàgina haig de parlar del mesurat i potent us de les metàfores que, amb contundència i delicadesa ens interpel·len.
Així sobre l'oblit de l'obra ambientada al Priorat de Laura Masip.
«El cànon, els mandarins culturals, les modes, la crítica que vol ser cosmopolita, tot plegat marcava una distància sanitària amb la literatura d'ambient rural, com si cada pàgina fes pudor de fems.»
O parlant de la poesia de Maria Beneyto que per a Ramon Solsona és:
«Fonda, nua, severa, amb imatges que no evoquen la bellesa ni l'amor ni el desamor, sinó el refrec d'un paper de vidre sobre la pell de l'ànima.»
I per últim, el joc de paraules irònic que servirà de final a aquest escrit i que ens mostra el Solsona que trenca l'automatisme d'aquelles metàfores amb les quals convivim sense adonar-nos-en, però que ens modelen el pensament.
«La recuperació de la novel·la mou un sector important del mercat —ho dic per no fer servir el tecnicisme nínxol que fa esgarrifances només de sentir-lo— el de les dones que llegien.»
Prou de nínxols!
 |
| Ramon Solsona i Maria Campillo a la presentació de l'obra el 2 d'octubre a la Central |
