INVENTARI 2025. LECTURES QUE NO PASSEN DE MODA (1)

LECTURES QUE NO PASSEN DE MODA

QUATRE ESCRIPTORES I ESCRIPTORS A QUI TORNO SOVINT

Ramon Solsona no només aconsegueix evocar records sense barrejar realitat i ficció, ni només segueix el deixant de llibres com La memòria es diverteix de Valentí Castany o La memòria fa pessigolles de Joaquim Muntanyola; sinó que...

ens fa reviure una època, 

documenta l'evolució de la parla 

i manté una mirada crítica que fa somriure, alhora que esperona a continuar la roda per què el món giri millor. 

El carrer de la xocolata està escrit en estat de gràcia.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/03/ramon-solsona-2025-el-carrer-de-la.html

El primer és el que marca la peculiaritat de l'obra. Ramon Solsona no només és un home que llegeix el que escriuen les dones, sinó un novel·lista que escriu un asssaig sobre la seva narrativa: porta les ulleres violeta i alhora les d'autor d'obres de ficció. I es nota tant en la complexa estructura ben trabada con en el to.

«Aquestes pàgines, doncs, són una invitació a compartir el poliamor amb el desig d'informar i divulgar, sense pretensions, com en una conversa entre amics.»

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/ramon-solsona-2025-dones-migpartides.html

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/06/nuria-cadenes-2025-en-carn-i-ossos.html

Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.

No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts». 

Pels de punta i udols de ràbia, 

impotència i dolor 

que ni els ocells consolen.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/margarida-aritzeta-2025-lhort-de-les.html

Sabíeu que a Catalunya hi ha una població amb dos noms literaris?

Per esbrinar quina ciutat s'amaga darrere dels noms de Vilaniu i de Doldellops, heu de llegir Margarida Aritzeta.

Us dono una pista.

«La ciutat vella, elevada i rodejada de torrents i coronada pel que deien que era el campanar més alt de Catalunya, tenia des d'aquell punt la imatge d'una fortalesa amb les seves murades i els seus fossars.»

Quina riquesa de recursos, de registres, de temes i, sobretot, de personatges! No en té prou amb els caràcters que ja coneixem sinó que se’n treu tot un elenc de la imaginació com el mag els conills del barret de copa: la magnètica Antonia, la parella d’enamorats sense feina que no volen delatar al pare de la noia —Tano lo Bello—, els actors d’una companyia amateur de teatre que porten l’art de representar a la sang i, per acabar-ho de rematar el director teatral i escanyapobres, Catalanotti amb el seu particular mètode per a la formació d’actors, paròdia hilarant del d’Stanislasvky. 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/01/andrea-camilleri-2021-el-metode.html

https://www.montserratmoreraescarre.com/

Núria Cadenes (2025) En carn i ossos. Barcelona: Arallibres

La reina Margarida de Prades contempla un pit-roig que li alegra el cautiveri. M'hi trobo asseguda al costat i, com sempre, els ocells de Núria Cadenes em consolen.

Començo la lectura com qui torna a casa: personatges, ambients i èpoques em són tan familiars com el patiment pel futur d'un fill maltractat.

«... unes urpes de pollastre (...) se li claven a cada braç, gelades i impetèrrites com la pell d'una serp.»

Tot seguit, un altre escenari ben conegut, la porta de l'Hospital de la Santa Creu en temps de la peste em vé a buscar. La carn i els ossos els trobareu ben explícits, mentre sona el Miserere de la Capella de dins el recinte.

El tercer relat em toca encara més d'aprop: conec l'Artemísia, pintora i finestrera, i la veig amb «la cara com una gàrgola» clamant «justícia sense que la senti enlloc ningú.» La venjança ha de perdurar i així ha estat. 

La primera carlinada i el tema del segrest em transporta a un altre espai-temps sovintejat i la doble visió dels uns i dels altres em commou: els personatges dels dos bàndols tenen:

«L'ànsia per dins com un cuc gros que (...) rossegués les entranyes.»

Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.

No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts». 

Pels de punta i udols de ràbia, 

impotència i dolor 

que ni els ocells consolen.

Maria Nicolau (2022). Cuina! O barbàrie. Barcelona: Arallibres

Cuina! Cuina! Cuina!

Maria Nicolau ha escrit el llibre que m’hagués agradat escriure a mi, amb saviesa culinària i amb un estil marca de la casa. Em trec el barret!

Les receptes queden emmarcades en situacions quotidianes vives, amb espurnes narratives i descriptives que ens acosten l’olor de les cremes i dels caldos, la textura del pa de pessic, l’untositat i la contundència del romesco. I fins i tot a questions socials com la de pura supervivència que feia que els irlandesos deixessin les patates a mig coure.

Sovintegen les analogies i les metàfores inaudites com la de comparar el fricandó de tota la vida amb els jerseis de coll alt sense mànigues. Són petites provocacions que animen a rumiar i a seguir llegint de manera diferent que davant d'un llibre de receptes convencional. 

Aquí les instruccions són senzilles i tot el flexibles que poden ser. M’agrada que hi hagi variacions sobre un mateix tema i que es tractin conjuntament coses que van lligades com l’ampli espai que hi ha, per exemple, entre el romesco de peix, la salsa del mateix nom, el xató i la salsa dels calçots.

Com a mig vallenca, aquí discutiria una mica algún punt. Però sempre amb ànim esportiu perquè si tota lectura és una conversació aquesta és de tu a tu. Per altra banda també crec que anar a comprar és deixar-te portar per allò que trobes en cada moment de l’any i que a la cuina no cal que tot estigui ben lligat però si que no oblidem la tradició de les àvies i de les mares que ens han passat el que sabien només posant-nos al seu costat. 

Tal com diu l'autora:

«La meva vivència a la cuina beu d’una saba que és vella i, conscient del to messiànic i desbarrant d’aquest afirmació, mantinc que cal fer foc nou amb les branques de l’arbre i empeltar les generacions vinents directament de la soca original i antiga, com es fa amb els bons ceps centenaris si el que es vol és aconseguir bon vi. »

Maria, regalaré el llibre als fills que sempre em demanen que escrigui les receptes d’allò que cuino. Els contesto que un dia ho faré en forma amb històries lligades a cada plat i a la reutilització que es pot fer de tots els ingredients per donar nova vida a les sobres o per tenir mig feta la feina per a una altra àpat. Encara no m'hi he posat i, si mai ho faig, seguiré la teva petjada pels camins de la ficció.

Núria Cadenes (2020) Guillem. Barcelona: Amsterdam. Ara llibres. PREMI LLETRA D'OR 2021

Al principi es pot pensar que les escenes són tessel·les i que, a mida que anem llegint, anirem construint un mosaic. Poc a poc veiem que cada petita peça té veu pròpia i calia una polifonia per aconseguir que el conjunt sigui viu.  

Hi ha una veu narrativa en tercera persona que adopta diverses perspectives: la germana, el Gabriel, els pares, xica 1, 2..., dona... home..., l’advocat, el becari... Però també hi trobem pamflets, informes, textos de diaris, jocs de rol virtuals, pancartes... Aleshores el mosaic es transforma en un collage dinàmic. 

Cada element és al seu lloc, cada part ens projecte el tot i aconsegueix l’objectiu de convertir la infame injustícia en una eina de reivindicació, en un símbol de la lluita d’un poble per preservar la democràcia i la identitat. Està ben fet. 

Són particularment interessants els punts de vista de persones que semblen quedar fora del focus, gent del carrer que reflexiona sobre allò que està passant com l’Home 5, el muntador que pensava que havia oblidat una altra mort i que ara se li representa, o l’uixer del jutjat que aquesta vegada no fa apostes amb la dona sobre quina serà la sentència: ells són els veritables jutges. 

Més que un mosaic, Núria Cadenes ha convertit el text en un mural amb descripcions àgils i plàstiques que retraten els personatges. 

Veiem com ho fa. L’Home 11 és fotògraf i té al davant al pare del Guillem. Adoptem el seu punt de vista: 

...aquell home devastat i serè, aquell home que pronunciava cada mot com si abans de dir-lo l’hagués deixat marinar. Les bosses sota els ulls, tres ratlles fondes al front, una tristesa infinita, les mans que es movien sense cap estridència, i aquella llosa invisible sobre les espatlles. Aviat farà tres anys que li van matar el fill. Tres anys. Han deixat anar els assassins. I diu «no impediran que continue essent un demòcrata».  És la veu, que hauria de poder quedar reflectida a la fotografia si és que ha de passar a la categoria de retrat. (P. 169-170) 

 I tant que hi queda reflectida en el text!