Temps de metàfora
dimarts, 20 de gener del 2026
Lauren Mauvignier (2025) La maison vide. Paris: Les Éditions de Minuit
diumenge, 11 de gener del 2026
INVENTARI 2025 (3) CLÀSSICS
Si la poesia d'Antonio Machado és «palabra en el tiempo» la narrativa de Mann és «la narració del temps» perquè a La muntanya màgica.
«El temps és l'element de la narració, com és l'element de la vida...»
Una vida que se'ns fa veure:
«... igual que l'arc iris sobre el salt d'aigua...»
La mateixa imatge que citen Lynn Margulis i Dorian Sagan al seu llibre Qué es la vida?
Para mí, el tema sólo es un pretexto y lo importante es la plasmación del ambiente del Nueva York de la época y la aguda caracterización de los personajes que, en ocasiones, describe a golpe de exabrupto y muchas veces a través del diálogo.
«—Esta compasión por los gatitos (...) ¿Es un rasgo en tu propia personalidad...?»
«... Confiaba en que se anduviera con mucho cuidado, de lo contrario tendría que ponerle los puntos sobre las íes.
—No sé qué quieres decir con esos. Ni que estuviera yo aprendiendo ortografía.
—La ortografía del sentido común es algo que no aprenderás nunca. (...)
—¿Me has hecho venir para insultarme?»
El puritanism queda retratado y las tempestades sentimentales enterradas con dosis de sarcasmo en una confortable mansión rodeada de ailantos que despiden su olor fétido.
Una voz traza su biografía a partir de las lecturas de El Quijote y comparto con ella vivencias, desalientos y la firme creencia que la lectura es algo más que un refugio.
El eje principal és la voz íntima que cuenta cómo lee tal o cual pasaje, como si un amigo me explicara una película y lo que ha significado para él.
Este contar a la llana se entremezcla con las reflexiones de un escritor maestro en su oficio que capta la técnica y el estilo del Cervantes y acaba perfilando un tratado sobre cómo se construye una novela que sea:
«una maqueta en la que contener el mundo y revelarse a sí mismo a través del artificio de la ficción.»
Me sorprende que algunas de las situaciones de violencia doméstica y la instrucción de los niños en modelos de camarilla machista que presenta son de rigurosa actualidad.
...su padre y los amigos de su padre se complacían en animar en toda inclinación al vicio que un niño pequeño pueda mostrar, y a quien instuían en todas las malas costumbres que pudiera adquirir: en una palabra, «hacer un hombre de él» era uno de sus entretenimientos corrientes.
Termino, como es mi costumbre, dejando constancia de una metáfora que no es un simple adorno: caracteriza a un personaje.
...su corazón era como una mimosa púdica que se abre un instante a la luz del sol, pero que se hace un ovillo y se contrae al menor roce con el dedo o el viento más ligero.
Me quedo con la sensación de ligereza y de finura psicológica que deja esta novel·la.
dijous, 8 de gener del 2026
INVENTARI 2025 (2) DISTOPIES I ALTRES FOSCORS
Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.
Cal que un Missatger ens redimeixi?
Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats?
O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?
Hem de conviure amb dos jos com el protagonista Redemptor?
Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?
Com destriar la veritat de la mentida?
En qui podem confiar?

dilluns, 5 de gener del 2026
INVENTARI 2025. LECTURES QUE NO PASSEN DE MODA (1)
LECTURES QUE NO PASSEN DE MODA
QUATRE ESCRIPTORES I ESCRIPTORS A QUI TORNO SOVINT
El primer és el que marca la peculiaritat de l'obra. Ramon Solsona no només és un home que llegeix el que escriuen les dones, sinó un novel·lista que escriu un asssaig sobre la seva narrativa: porta les ulleres violeta i alhora les d'autor d'obres de ficció. I es nota tant en la complexa estructura ben trabada con en el to.
«Aquestes pàgines, doncs, són una invitació a compartir el poliamor amb el desig d'informar i divulgar, sense pretensions, com en una conversa entre amics.»
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/ramon-solsona-2025-dones-migpartides.html

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/06/nuria-cadenes-2025-en-carn-i-ossos.html
Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.
No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts».
Pels de punta i udols de ràbia,
impotència i dolor
que ni els ocells consolen.
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/margarida-aritzeta-2025-lhort-de-les.html
Sabíeu que a Catalunya hi ha una població amb dos noms literaris?
Per esbrinar quina ciutat s'amaga darrere dels noms de Vilaniu i de Doldellops, heu de llegir Margarida Aritzeta.
Us dono una pista.
«La ciutat vella, elevada i rodejada de torrents i coronada pel que deien que era el campanar més alt de Catalunya, tenia des d'aquell punt la imatge d'una fortalesa amb les seves murades i els seus fossars.»
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/01/andrea-camilleri-2021-el-metode.html
https://www.montserratmoreraescarre.com/
dissabte, 27 de desembre del 2025
Carme Riera (2025) Gràcies. Barcelona: Edicions 62
Gràcies a tu, Carme!
Et vaig conèixer fa mig segle com «la Riera», la professora de literatura de l'Autònoma que acabava de publicar Amor, te deix la mar com a penyora i, ara, aquesta nota em surt en forma d'una carta que com tu dius «és en ella mateixa llum, esperit verbal, promesa.»
Les nostres vides s'han mogut pels mateixos topants, i la teva presència a les pàgines de llibres i a la premsa m'ha fet sentir-te propera. T'has mantingut al meu costat «amb un tracte fet de paraules» i per això aquestes memòries em ressonen ben endins quan dius que els contes pertanyen a «la zona tèrbola de la matinada», quan veus la mar tranquil·la com «una làmina intacta» o quan expliques que has aprés a llegir amb la «Sonatina» i jo intueixo que es aleshores on es comença a despertar allò que ets: «una professora que escriu, una escriptora que ensenya el que escriuen els altres.»
Gràcies per parar esment en les dificultats de l'escriptura, gràcies per defensar el valor moral de El Quixot, gràcies per reivindicar que la ficció tot enfilant mentides busca la veritat, gràcies per mantenir que la literatura «és la historia de la sensibilitat humana», gràcies per reivindicar models públics de lectors i lectores, gràcies per escriure amb elegància i naturalitat, gràcies per deixar clar que:
«no escrivim per fer un pastitx ni per enganyar el lector, sinó per oferir-li un món personal i una veritat de cohesió que faci que aquell llibre no pugui ser escrit d'una manera més fàcil o més suggestiva.»
Gràcies pel món que ens vas deixant escrit!
dilluns, 22 de desembre del 2025
Maylis de Kerangal (2015) Reparar els vius. Barcelona: Angle Editorial. Traducció de Jordi Martí Lloret
Amb l'èpica dels equips mèdics o amb la lírica de la música i de l'escriptura?
De fet, per a Maylis de Kerangal no hi ha contradicció entre el bisturí i les arts, sinó una subtil frontera com la que hi ha entre realitat i ficció o:
«en el punt màgic del llenguatge sempre situat en la intersecció exacta del sentit literal i del figurat.»
D'acord, encara que a mi em sembli que aquesta intersecció es més aviat difosa com ho és la cançó de la mort plàcida que canta Thomas Remige mentre restaura per fora el cadàver de Simon Limbres, el jove donant:
«un cant que propulsa a l'espai de la glòria immortal, el de les mitologies, el del cant i el de l'escriptura.»
Cada personatge té en aquesta novel·la colpidora un món metafòric propi. M'aturo en el que cataracteriza al coordinador de trasplantaments Thomas Remige, centrat en la música:
Cantar «l'arma i el sosté».
el cant de la cadernera que va a buscar a Alger «materialitzava un territori»
«...la cadernera expectorava una entitat sòlida, fragant, tàctil i acolorida.»
«no és només un ocell, sinó també el bosc amenaçat, el mar que el vorejava... era la infantesa.»
En canvi el retrat de la traductora Claire que rebrà entre mig de música i paraules el cor del Simon Limbres està més centrat en les paraules i en l'oposició entre la natura i la ciutat.
Així com havia aprés una altra llengua per conèixer al seva «es demanava si aquell altre cor li permetria conèixer-se més a ella mateixa.
«Inhala llargament l'hivern... el bosc, el jardí... la ciutat bombada que cova la multitud.»
Les flors que li porta l'amic-amat del prat de casa seva contenen digitalines que «alenteix i regula el moviments del cor, reforça la contracció cardíaca...» per això és un acte d'amor i de cura que la despulli i la faci dormir amb les flors la nit de Nadal.
Bon renaixement!
dilluns, 17 de novembre del 2025
TEMPS DE METÀFORA SUPERA LES 200.000 VISITES














