Ramon Solsona (2025) El carrer de la xocolata. Barcelona: Proa

Llegir El carrer de la xocolata és mantenir una conversa amb Ramon Solsona. El to familiar aconsegueix que un text rigorós i enriquidor sembli senzill i que l’acompanyem a passejar per la vida quotidiana de la dictadura franquista amb la sensació d’estar dialogant amb ell: 

Com s’ho feien? 

Sembla impossible! 

Ara passa el mateix... 

El carrer de la xocolata reconstrueix les remembrances dels quatre germans Solsona amb una veu coral única. Una veu que aporta punts de vista diferents com en el cas de la diferència entre la visió de la germana i la dels tres xicots. En aquesta riquesa de perspectives és on trobo el Solsona novel·lista que aquí no fa ficció, però continua sent curós amb un muntatge textual que trena tres fils principals: l’històric-sociopolític, l’humor amb punts de sornegueria marca de la casa i el lingüístic. 

«... el pas del temps és això: ... camins entrecreuats que només pots copsar amb perspectiva al cap dels anys. Aquest és el moll de la meva novel·la Temps enrere.» 

Des del mateix títol, revivim el carrer Bellver de Gràcia durant la infantesa de l’autor i sentim l’olor de xocolata del Cola-Cao. L’existència de les fàbriques, tallers, obradors, vaqueries... i altres establiments dins la ciutat i la seva desaparició marca l’evolució social del segle XX. Així mateix, tant si parlem de llibres i còmics, de cançons, pel·lícules o jocs, sempre hi ha històries com la de l’àvia Ventureta que «feia microcrèdits a veïnes del barri.» que no són pas anècdotes banals sinó situacions ben triades que construeixen i interpreten el passat per fer-ne la crònica social i sentimental de més d’una generació. Per altra banda, tot i que la conversa és amable,  hi trobem moments de clam i de ràbia com en el capítol «Arriba pabrotes!». 

 «Ràbia per l’opressió d’una dictadura enemiga de la llibertat, per la destrossa d’un teixit intel·lectual i científic d’altíssim nivell, per l’acarnissament amb què es va afalconar contra Catalunya i el català...»

Alhora, l’autor va relacionant les seves obres amb diferents aspectes de la pròpia experiència vital, de manera que la ficció interrelaciona sense complicacions amb la reflexió metalingüística en aquest peculiar llibre de memòries. També ens fa saber qui és i per què ens parla. En el capítol final, explicita d’on ve a partir d’una fotografia on la seva família queda més retratada que en una selfie. No només és una família alegre que ha aconseguit una vida digne i honrada, sinó el fruit de generacions que responen a un mateix patró demogràfic: 

 «són el resultat d’uns corrents migratoris que durant tot el segle XX conflueixen a Barcelona des de diversos punts de Catalunya.»

L’analogia que tria és tan dinàmica com el text que l’expressa: 

 «... les filiacions formen una teranyina dispersa pel territori, són com rius que travessen estepes i salten muntanyes per unir-se a altres aigües que venen de lluny.» 

Altre cop el fil lingüístic que relliga el conjunt amb metàfores com la de les ales de papallona i l’ull de Polifem de la radio Philips 145, amb anglicismes que ens piquen l’ullet com la memòria RAM de la germana, amb expressions col·loquials com tenir la flaca, Deu-n’hi do! o Quines penques!, amb l’estudi lingüístic sobre l’origen d’una expressió familiar enigmàtica: «Xamolixe me cuixe», amb una distància elegant que permet la ironia fina i amb l’humor que ja esmentàvem sigui amb respostes càustiques o en descripcions com la del costum d’obrir una llibreta a La Caja de Ahorros a un infant. 

 «Com que era ben bé una religió, les caixes d’oros feien de pica baptismal quan els pares, els avis o els padrins obrien una llibreta a nom d’un nounat.» 

Ramon Solsona no només aconsegueix evocar records sense barrejar realitat i ficció, ni només segueix el deixant de llibres com La memòria es diverteix de Valentí Castany o La memòria fa pessigolles de Joaquim Muntanyola; sinó que...

ens fa reviure una època, 

documenta l'evolució de la parla 

i manté una mirada crítica que fa somriure, alhora que esperona a continuar la roda per què el món giri millor. 

El carrer de la xocolata està escrit en estat de gràcia.

Mariana Enriquez ( 2019) Nuestra parte de la noche. Barcelona: Anagrama. Premio Herralde

Me he sentido parte de la selva, de la casa del terror, de los rituales satànicos, de la lucha por conservar el poder, de la llamada de la sangre, de los síntomas de una enfermedad sin nombre, de las tumbas con cadáveres sin identificar, de los desaparecidos bajo regímenes dictatoriales y de los pozos abiertos de cadàveres en los que nos sumerge Olga Salgado.

Es una obra densa, atormentada y atormentadora en la que ni la infancia se libra del horror. Tanto que he tenido de demorar la lectura, pero el poder magnético de la prosa de Mariana me ha hecho regresar a las pàginas llenas de flores negras que atrapan como una trama-trampa bien constuïda que seducen al protagonista y de la cual no quiero revelar el final.

Los títulos de los capítulos nos guían a través de símbolos: las garras del dios, la mano izquierda, la casa mala, los círculos de tiza, el pozo, las flores negras. Y en un mundo exuberante, cerca de las cataratas de Iguazú, rodeados de vegetación o de ciudades vibrantes la oscuridad acecha, nuestra parte de la noche se impone como mister Hyde al doctor Jekyll, como el reflejo de la casa Usher en el lago oscuro. 

Las sensaciones de todos los sentidos nos implican de lleno en la selva de palabras y de vidas nunca libremente luminosas, pero de una belleza desgarrada.

«Tuvo la sensación de asco, como si tocara accidentalmente el fondo de una olla con carne podrida.»

«El fino halo que lo rodeaba serpenteaba, lo seguía a ratos, como si su cuerpo humeara.»

«El aire parecía hecho de miel.»

«Cada mariposa nocturna que se le acercaba caía muerta ni bien la luz negra la tocaba.»

https://reinoanimalia.fandom.com/es/wiki/Mariposa_nocturna

Llucia Ramis (2018) Les possessions. Barcelona: Anagrama. Premi Anagrama.

Serà una novel·la d’auto-ficció amb cases encantades? 

Hi haurà llocs que em faran reviure els estiu de la infantesa? 

S’assemblarà a La Oculta o a Aquella nena de les paraules? 

Els casalots familiars sempre tenen fantasmes? 

Els espectres sorgeixen de les nostres vergonyes? 

 Les ombres intuïdes ens fan entendre misteris que el temps ha enterrat? 

Les possessions tenen un costat ocult que ens atrau cap a l’abisme? 

Entre els interrogants per on avanço hi ha  una cosa que em fa continuar llegint: el to del llenguatge que sorteja els estereotips i accepta els riscos amb coratge. La clava Sergi Pàmies quan diu que en el seu estil «destaca el control d’una sinceritat que trena compassió, perversitat, malenconia, amor i orgull.» 

M'identifico amb aquesta veu que es plany del desarrelament que provoca la pèrdua de les «possessions» encara que sobretot valori una certa lleugeresa d’existir, fugi d’esclavituds i se senti en un món eteri i canviant. 

En aquest moment, m'estic plantejant preguntes similars a les de l'inici d'aquesta nota i goso escriure que la protagonista no ha de témer desarrelar-se perquè les paraules ens treuen de la ignomínia i mentre siguem nosaltres mateixes, ningú ens prendrà aquestes intangibles 

possessions. 

#Aures TRUITA

Bon dijous gras!

Aquest relat va ser escrit tal dia com avui de l'any 2017.

 

 

Avui, em ve de gust compartir aquesta truita.

Sorj Chalandon (2023), Fill d’un malparit. Traducció de Josep Alemany. Barcelona: Edicions de 1984 (Mirmanda)

Al començament, m’ha evocat la novel·la de Josep Coll La llarga migdiada de Déu, perquè també hi apareix un refugi de nens jueus a la França ocupada, però ni l’argument ni el to coincideixen. 

Som davant d’una novel·la d’auto ficció que remet al llibre anterior del mateix autor Profession du pere, on es descriu l’ambient enrarit de la seva infantesa per la paranoia del progenitor. Aquí analitza, molts anys després, la turbulenta relació entre el pare, el malparit col·laboracionista dels nazis, i el fill periodista d’esquerres que escorcolla obsessivament el passat per saber la veritat que sembla trobar accedint als arxius de l’historial penal del progenitor com l’autor mateix va fer consultant l’expedient del seu al Tribunal de Justícia de Lion. 

Tot i així, i aquest és un punt fort del text són més importants les qüestions no resoltes, els interrogants que queden a l’aire. 

No sé ni m’interessa saber els límits entre realitat de la vida del pare i del mateix Chalandon i la ficció, sinó com està construït el text i com és llegeix, o al menys, com l’he digerit. 

D’entrada em va sorprendre la diversitat de perspectives: una primera persona en present i en passat que s’alterna amb el vocatiu, el tu, amb què parla al pare en un diàleg sense resposta. Aviat vaig trobar encertada la fórmula que fa que el text llisqui bé dins la seva complexitat. 

Les escenes s’encadenen per mostrar-nos el divers panorama del conflicte fins que entrem en el judici contra el carnisser de Lyon el cap de les SS Klaus Barbie. A partir d’aquest moment s’intercalen les escenes a la Cort on l’autor va cobrir la informació i el judici particular que el jo protagonista fa del seu pare que ens apareix com mancat de sensibilitat i empatia, un irresponsable fantasiòs que es construeix la veritat a mida. 

 Aquesta part amb fragments molt emotius i de gran valor històric hauria de ser un in crescendo que no m’ha rutllat com a tal. 

 Sabíem des del principi que l’avi havia etzibat al protagonista quan tenia 10 anys: Tu ets un «enfant de salaud» un fill de bastard o d’un malparit. Un bon títol que ressona al llarg de tota la lectura que se m’ha acabat fent repetitiva amb un final en un lloc al costat d’unes escales que porten al riu amb un fort simbolisme, però que m’ha semblat massa teatral. 

No sé què amb passa amb l’auto ficció que em costa de pair, encara que sigui sobre fets tan punyents i dolorosament actuals.

Pilar Codony, Distòcia. Barcelona: L'Altra Editorial. Premi Documenta 2021

Una veterinària escriptora ja és notícia i si ho fa bé, amb més raó.  

A Distòcia s'explora la frontera entre animals i persones i s'ens posa al davant de la nostra part més bestial i també de la més humana. 

Pilar Codony ha tingut l'encert de fer-nos viure la manera d'afrontar l'amor i la maternitat d'una vaca i, alhora, de la protagonista.  Conjuntament, evoca la vida pagesa i ramadera sense idealitzar-la; encara que també, sense la cruesa que pot comportar i, per tant, sense entrar en el subgènere del drama rural. 

No vull avançar l'argument i només deixo constància que hi trobareu els dubtes de la protagonista, una vaca que es diu Safo, un gat que porta per nom Kropotkin i que de tots ells en coneixereu les sensacions-sentiments-pensaments que amaguen. També trobareu amor, gaudi de la natura, angoixa, el pes d'un passat, diàlegs vius, acció i reflexió.

Tot això amanit amb una bona prosa i amb imatges senzilles i suggerents que ens comuniquen l'esperit del text com aquesta: 

...un cabirol esmunyedís que es mou tan ràpid que sembla fet de la mateixa pols del camí.

No puc estar de preguntar-me si l'escriptora veterinària ha llegit 

Adiós Cordera. 

Pep Coll (2023), La llarga migdiada de Déu. Barcelona: Proa

Què haguéssim fet si ens hagués tocat viure a territori ocupat pels nazis durant la segona guerra mundial, si haguéssim estat jueus o si ens hagués tocat viure al costat d’un camp d’extermini? 

 En fi, com reaccionaríem si prendre partit ens posés en risc de perdre la vida? 

A Samuel Silverstein li toca fer-ho i es converteix amb l’últim venedor ambulant colporteur un home que amb les mercaderies a l’esquena va de poble en poble i fa de vincle i de suport de criatures en perill. 

La veu narradora ens explica les peripècies, pensaments i sentiments d’aquesta joia de personatge: patim i gaudim amb ell. Samuel és el pal de paller de la novel·la i allí s’hi empelten les altres branques narratives que focalitzen en diversos personatges que ell uneix en una xarxa. 

Ens trobem davant una novel·la coral que rutlla tan bé que no notem la complexitat de la trama. Per altra banda, seguim bé les històries dels diversos personatges perquè estan harmònicament disposats. Així els títols dels capítols fan que apareguin intermitentment de manera que ens hi sentim lligats i desitgem saber-ne més. Destaca el to bíblic ben mesurat dels dotze capítols dedicats al protagonista Samuel i el diari personal de Daniel que ens permet canviar la perspectiva i obrir espai a l’esperit crític. 

Un altre punt fort de l’escriptura de Pep Coll són les imatges, algunes d’arrel bíblica com l’arc de Sant Marti que evoca el pacte de Jahvè amb Noè i d’altres fruit de l’observació com aquesta que gairebé humanitza la muntanya que s’està despertant abans de l’estiu. 

«...vam reprendre la marxa damunt la neu per un terreny de pendents suaus, clapat de roques i d’herba seca. Com si caminéssim damunt un llençol esparracat.» 

O com el mateix títol on ressona esbiaixadament una altre de Nieztsche: La mort de Déu. 

Durant tota la lectura les situacions històriques m’han fet reflexionar sobre l’actualitat fins i tot amb allò que en diem esperit del temps que ara torna a un passat que sembla oblidat o tergiversat: la història no es repeteix però sembla que rimi. 

La llarga migdiada de Déu brilla amb llum literària pròpia i, alhora, no deixa indiferent socialment perquè sense emetre judicis de valor, ens il·lumina amb el relat d’una vida que ha valgut la pena ser viscuda i que no podrem oblidar.