Alex Susana Nadal (2022) El món en suspens. Proa: Barcelona

La fi del món que representa la mort d'una persona sempre fa por.

La pandèmia, un mal que no veus, fa pànic. 

Sort que l'amistat i les arts posen paraules, música i imatges a un món en suspens. Alex Susana explica molt bé com ens enriqueixen i consolen.

La casualitat va fer que El món en suspens i Ravals es presentessin el mateix dia i que me n'assabentés perquè Llucia Ramis fes la crònica dels dos esdeveniments. Vaig comprar el llibre amb la sensació que m'estava predestinat, però no el vaig començar a llegir fins que em va sorprendre la mort de l'autor. Ara que és a punt de complir-se'n l'aniversari escric aquesta nota.

He tingut aquest llibre a la tauleta de nit  i Alex Susana ha reviscut per conversar amb mi abans d'anar a dormir. Plegats, hem fet balanç d'uns moments terribles i màgics en que la natura se'ns feia més propera i gaudíem amb comptagotes del plaer de retrobar els amics al voltant d'una taula. 

He rellegit Salter amb els seu ulls i m'he sentit de la tribu d'aquells que: 

«Si no llegeixen, és com si els faltés alguna cosa, amplitud referencial, sentit de la història, un punt en comú. Els llibres són contrasenyes.»

El món en suspens està ple de contrasenyes que em ressonen per dins: dels haikus a la música de Mompou, dels formatges de l'Obrador Xerigots al raval de Dashilan, de la redacció epistolar al plaer de gaudir de la casa pròpia com d'una segona pell, de la vall de Sant Miquel a la poesia d'Amikhai, del taller de Pere Casanoves a la Bookeria de Tatxo Benet, de Calaceit a Queralps i, sobretot, de poesia que canta la vida.

Fins i tot en temps de pandèmia,

l'amor sobtat campa al seu aire

i imposa la seva llei:

no hi ha confinament que valgui

quan som presa del desig de tocar-nos.

Les paraules d'Alex Susana també ens toquen.

Antonio Muñoz Molina (2025) El verano de Cervantes. Barcelona. Seix Barral. Editorial Planeta

Una voz traza su biografía a partir de las lecturas de El Quijote y  comparto con ella vivencias, desalientos y la firme creencia que la lectura es algo más que un refugio. 

El eje principal és la voz íntima que cuenta cómo lee tal o cual pasaje,  como si un amigo me explicara una película y lo que ha significado para él.

Este contar a la llana se entremezcla con las reflexiones de un escritor maestro en su oficio que capta la técnica y el estilo del Cervantes y acaba perfilando un tratado sobre cómo se construye una novela que sea: 

«una maqueta en la que contener el mundo y revelarse a sí mismo a través del artificio de la ficción.»

Nada más ni nada menos lo que logra Cervantes, nada más ni nada menos que el sueño de todo novelista.

El verano de Cervantes comparte con El Quijote la prosa desatada y pone de relieve que la humanidad del pobre hidalgo está por encima de los usos propagandísticos y patrioteros a los que se ha sometido su figura. Además usa analogías con la música y la pintura que iluminan y enriquecen la visión de la obra de Cervantes. Me quedo con la que ilustra como el cuento, como una canción, alimenta la novela o la simfonía. 

He leído con pasión, pero forzándome a parar y a releer. He vuelto al Quijote de mi infancia, al que me enseñó a amar Francisco Rico y al que he explicado en las aulas.

Justo al acabar El verano de Cervantes escribo esta nota y preparo para llevarme de vacaciones algunos de los libros que me ha incitado a releer. Me queda una tarea pendiente para la vuelta: retomar mis apuntes sobre Don Quijote en Barcelona y revisar la ruta literaria que compartía con mis alumnos. 

Elisabeth Strout (2025) Explica-m'ho tot. Barcelona: Edicions de 1984 (Mirmanda)Traducció de Núria Busquet Molist

L'Olive Kitteridge personatge central d'Elisabeth Strout només fa aparicions estel·lars al llarg de la novel·la, però té la virtut de mantenir un to punyent.

L'Oliver és una bona explicadora i les seves històries fan fermentar totes les altres. A partir d'aquí només falta que l'escriptora, també antiga coneguda, Lucy Barton ens cuini els ingredients.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2021/04/elizabeth-strout-2021-llum-de-febrer.html

Ara bé, el protagonista d'aquesta història és en Bob Burges. Un personatge tan bo que només li falten les ales i que és ni més ni menys que un menjador d'històries o de pecats, com vulgueu dir-li,  Ell arrossega les culpes dels altres amb una moral puritana a prova de bomba. Per a mi, potser n'hi ha un gra massa de continència, de prudència i... d'explica-m'ho tot que jo m'ho carrego a l'espatlla. Sort de la llengua esmolada de l'Oliver!

El text està ben teixit i hi llueixen les descripcions d'ambients marca de la casa que donen al conjunt la qualitat d'una pintura impressionista. 

«Cap a finals d'abril, la forsítia de davant de casa d'en Bob i la Margaret encara no havia començat a florir. Però les flors de safrà bord havien començat a sortir de les vores del soterrani, i altres a cases tenien polsims de safrà bord de color lila i groc.»

Les històries i els diàlegs també són pinzellades àgils que dibuixen com en un tapís la vida secreta de la ciutat de Crosbi on vivim durant gairebé tota la lectura. Qui llegeix Elisabeth Strout és converteix en un habitant més de l'estat de Maine, un entorn turístic paradisíac on, com a tot arreu, la gent viu les seves vides en sordina. 

L'escriptura d'Elisabeth Strout apuja una mica el volum de les històries i la veu de la Lucy és d'alguna manera la seva quan es lamenta.

«Collons de Déu. Totes aquestes vides sense explicar, i la gent simplement les viu i ja està...»

Aquí s'hi posa remei, encara que, al meu entendre, un parell de matrimonis visquin el final de la seva vida arrossegant massa silencis. Hi ha moltes formes d'amor i qui no es consola és perquè no vol.

Per cert, m'agrada aquesta traducció que deixa anar amb naturalitat una expressió amb la que em ve de gust acabar aquesta nota:

«Alça, Manela!» 

Paul Auster (2024) Baumgartner. Traducció d'Ernest Riera Arbussà. Barcelona: Edicions 62 (epub)

La creació literària com a diàleg amb el més enllà o amb les profunditats d’un mateix. 

Així entenc l’obra pòstuma de Paul Auster. 

Amb la metàfora del membre amputat que es continua sentit com a viu i la presència gairebé tangible de la persona estimada que ha traspassat el riu de la mort, però que perviu en nosaltres. 

 «...perquè si un dels dos mor abans que l’altre, el viu pot fer continuar el mort en una mena de llimbs, entre la vida i la no-vida...» 

 La literatura com a somni que ens permet reviure presències, amics fantasmes que ens acompanyen i ens permeten una vida paral·lela que com un corrent soterrat es converteix en aigua viva. 

 «De la mateixa manera que una persona es pot transformar pels esdeveniments imaginaris relatats en una obra de ficció, en Boumgartner s’ha transformat gràcies a la història que es va explicar a ell mateix en el somni (...) ha conjurat un món alternatiu en el qual ella sap que ell pensa en ella...» 

 I el protagonista es transforma i, quan ha deixat el llegat de la seva companya en bones mans, acaba el seu periple a conseqüència d’un accident de circulació. La picada d’ullet al lector em sembla evident, perquè Baumgartner ha utilitzat com a motor metafòric del seu últim llibre aquesta analogia: els cotxes com a persones, les persones com a cotxes que circulen «caòticament per cintes d’asfalt negre com la tinta, vorejades de blanc...» 

 «Tristament, no estem vivint els millors temps possibles per a la sàtira, i ja veurem si hi ha algú que entengui l’acudit.» 

Imagino les converses entre Paul Auster i Siri Hustvedt que bateguen sota aquestes pàgines i fabulo que l’escriptora, com Boumgartner, sabrà conjurar, a poc a poc, amb els seu món alternatiu el dolor del dol.

Núria Cadenes (2025) En carn i ossos. Barcelona: Arallibres

La reina Margarida de Prades contempla un pit-roig que li alegra el cautiveri. M'hi trobo asseguda al costat i, com sempre, els ocells de Núria Cadenes em consolen.

Començo la lectura com qui torna a casa: personatges, ambients i èpoques em són tan familiars com el patiment pel futur d'un fill maltractat.

«... unes urpes de pollastre (...) se li claven a cada braç, gelades i impetèrrites com la pell d'una serp.»

Tot seguit, un altre escenari ben conegut, la porta de l'Hospital de la Santa Creu en temps de la peste em vé a buscar. La carn i els ossos els trobareu ben explícits, mentre sona el Miserere de la Capella de dins el recinte.

El tercer relat em toca encara més d'aprop: conec l'Artemísia, pintora i finestrera, i la veig amb «la cara com una gàrgola» clamant «justícia sense que la senti enlloc ningú.» La venjança ha de perdurar i així ha estat. 

La primera carlinada i el tema del segrest em transporta a un altre espai-temps sovintejat i la doble visió dels uns i dels altres em commou: els personatges dels dos bàndols tenen:

«L'ànsia per dins com un cuc gros que (...) rossegués les entranyes.»

Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.

No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts». 

Pels de punta i udols de ràbia, 

impotència i dolor 

que ni els ocells consolen.

Mar García Puig (2023) La historia de los vertebrados. Barcelona: Penguin Random House

En pelota.

Me estremece cómo la autora escoge desnudarse para liberarse del estigma de ser acusada de mala madre y de la condena de preguntarse, tras la batalla del parto, si sera capaz de criar a sus vertebrados. 

Muchas hemos estado en la misma situación.

Sabíamos que la «locura puerperal» llevaba a nuestras abuelas al manicomio, y las abuelas actuales callamos y escondimos el miedo para que nadie dudara de nuestra capacidad de trabajar y criar al mismo tiempo; aunque estuvieramos al filo del abismo de la ansiedad y de la depresión. 

Me llena de gozo que el silencio se rompa.

Conocí a Mar García Puig porque comparto con ella la atracción por el complejo mundo de las metáforas y, tras la lectura de éste su primer ensayo, la siento más cercana y celebro com más conocimiento de causa su particular prosa resultado de información académica y sentimiento personal, de ensayo y de poesía. 

García Puig acude a las fuentes míticas y acompañada de Demeter i Perséfone nos guía para descubrir lo oculto y hacer público lo privado porque «no hay nada que sea individual». Lo social se convierte en político y, aunque en esta exposición del dolor personal pueda haber algo de narcisismo, es preciso desnudarse.

«El discurso de no abrir heridas, de individualizar el dolor a cambio de una supuesta paz social recorre los debates políticos desde el fin de nuestra propia dictadura.»

El mito de Demeter y Perséfone se repite cada ciclo anual mientras como siempre:

El arte es «uno de los mejores aliados para entender el significado de nuestro dolor y, en lugar de acallarlo bajo el aturdimiento, dotarlo de energía transformadora»

En ello estamos, Mar.

Ramon Solsona (2024) Bertrana, artista impenitent. Girona: Fundació Prudenci Bertrana

Escriure en català és un acte heroic o una rucada?

És Bertrana un avançat exemple de l'actual moda de l'autoficció?

Què tenen en comú Bertrana i Solsona, a part de ser mestres d'obres de l'escriptura?

Es poden cantar clares i amb humor les nostres misèries culturals?

Hi ha escriptors de veritat que no siguin impenitents?

Aquí en teniu un parell que:

 «cisellen la prosa amb la força de la tramuntana i la bellesa d'una joia.»