Tal com m'heu demanat, publico les paraules que vaig pronunciar a l'acte de les XI Jornades de les dones escriptores del Maresme celebrat a la Biblioteca de Can Banús de Vilassar de Dalt.
Hi havia una vegada.... una nena que escoltava un conte.
Vora, vora de la mar,
hi ha una donzella,
que brodava un mocador,
que és per la reina, que és per la reina
quan estava a mig brodar
li manca seda, li manca seda.
Em recordo en un balcó que donava al mercat de la Boqueria escoltant la veu cantussejat de la iaia. La nena que era jo no sabia que el conte era un romanç famós ni que havia calgut una cadena de veus anònimes perquè m’arribés a emocionar.
Ara sé que l’àvia era la representant de totes les dones que havien creat o recreat aquella història i que avui som aquí per celebrar que les ESCRIPTORES DEL MARESME som una baula d’aquesta cadena.
Gràcies al Consell Comarcal per aglutinar-nos i organitzar aquestes jornades amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt. Gràcies per fer-nos visibles i ajudar-nos a formar part activa d’aquesta xarxa de veus que és la comunitat escriptora.
Però el conte continua... i la donzella que s’ha quedat sense fil per brodar...
Veu venir un vaixell
de blanca vela...
I dialoga amb el patró de la nau:
Mariner bon mariner,
porteu vos seda?
De quin color la voleu,
blanca o vermella?
Vermelleta la vull jo
que és millor seda
Pugeu i la triareu,
Dolça donzella....
Vaig explicar als fills el romanç de la iaia conscient del valor que tenia però encara sense saber que volia ser escriptora. Potser alguna de vosaltres també ha passat per aquesta fase d’anar a les palpentes buscant la millor seda per brodar les idees fins a assumir que no pots prescindir d’escriure.
Per a mi, aquest moment es va produir a Vilassar de Dalt, quan ens vam embarcar junt amb el Pere a publicar el nostre primer llibre de ficció Nike vol dir victòria dedicat als fills, aleshores adolescents.
Feia poc que havíem arribat al poble i la novel·leta va ser presentada a la Biblioteca que aleshores tenia la seu a Can Banús. Aquesta biblioteca que ens acull és la meva casa dels llibres: aquí hem organitzat festes de Sant Jordi, clubs de lectura, presentat llibres. Per tot plegat i per l’enrenou d’avui això dono agraïment especial a les bibliotecàries de Can Manyer.
Va ser al Maresme on em vaig adonar que aquell conte mig cantat de la iaia havia arrelat i que començava a anar per la vida amb ulls d’escriptora, sense deixar de portar les ulleres violeta. Ho notava perquè trobava moments amb aura per tot arreu com el del gat amb l’ocell a la boca, o com el de la dona tenyida de ros arrossegat una maleta cap al Calipso, o com el concert del Savall a La Massa que em feien sentir el deure de deixar-ne constància.
A més a més, aquests relats s’enganxaven uns amb els altres i em calia escriure llarg, és a dir, fer novel·les. I poc a poc em vaig començar a sentir no només una professora que escriu sinó que em trobava bé en recolliment que exigeix el fet d’escriure i que volia fer sentir emocions i sentiments com els que a mi em va provocar la veu de la iaia quan el mariner de la cançó convida la dolça donzella al seu vaixell: i ella, incauta, hi entra...
Quan estava a mig triar
Ell lleva veles
És a dir la rapta i la donzella plora...
Mariner bon mariner,
torneu-me a terra, torneu-me a terra.
I el mariner tanca el conte dient.
…
sereu la reina de l’Anglaterra.
Jo corregia la iaia: a l’escola tot era en castellà i allí sempre deien Inglaterra, per tant considerava que la besàvia s’equivocava. Ella contestava: A mi, m’ho van dir així.
Vaig trigar a saber que la forma correcta era Anglaterra i va ser llegint els llibres en català d’abans de la guerra. Trobar la llengua pròpia per escrit va ser un gran pas i la cura pel ben dir m’acompanya des de aleshores.
Però tornem al final del conte que m’indignava i m’intrigava. Per què la pren? I si ella no vol ser reina? I què passa després...
I aquesta és la pregunta clau, perquè mai s’acaben les històries i sempre hi ha un fil per estirar.
Companyes, No deixem d’escriure, de polir i repolir i de lluitar per fer-vos escoltar, es a dir, per publicar en condicions. Busquem la millor seda.
Ara que explico contes a les netes i al net, trobo llum quan escric tancada a casa amb els meus projectes: amb contes com La germana orangutana que il·lustrat pels alumnes de l’Escola Massana espero que surti aviat, novel·les com la que la Pepi de la llibretera Índex em va suggerir que portés com a títol: Els fogons de la casa pairal, que està esperant edició o amb una altra de fantàstica sobre la intel·ligència dita artificial i adreçada als nens i nenes a punt d’entrar en l’adolescència.
Soc una dona doblement afortunada perquè són rica en amistats. Amics i amigues que avui m’acompanyeu, Gràcies per ser-hi sempre! A més a més, tinc els puntals del Pere, el Roger i del Guillem que junt amb tota una família em fan sentir uns satisfacció fonda impregnada de serenor i alegria. Sense ells no seria aquí, perquè a casa tot menjant macarrons parlem de les coses de cada dia i entre elles hi ha llibres, músiques i pel·lícules, perquè no hi ha cap escrit meu que no hagi estat comentat, revisat i corregit pel meu estimat company de vida i molts són llegit pels fills i per amics i amigues alguns dels quals tinc al davant. Gràcies des del fons del cor!
Companyes escriptores, Només em queda desitjar-vos que trobeu la vostra llum particular en l’escriptura, com ho feia la il·luminada que coneixem com Santa Teresa i que la cadena de dones que brodem històries sigui cada vegada més forta perquè en aquests temps de la il·lustració fosca, siguem portadores de claredat.
Conte acabat, conte explicat.
