Haruki Murakami, Balla, balla, balla. Barcelona: Empúries. 2012. Edició digital.

-->

“Ballarhoéstot –va continuar l’Home Ovella-. Ballamagníficament. Ballaperquètotcontinuï girant.” P. 266.

 Treballar escribint per encàrreg és treure la neu a palades, una feina feixuga que algú ha de fer encara que no tingui cap alicient, l’alternativa és ballar i ballar, deixar-se portar per la música de la vida, fins i tot quan la melodia transporti al misteri de les cases encantades, els móns paral.lels i els fantasmes; perquè tot està màgicament connectat. 

 

“No ho sé. Tal com ho veig jo, és com treure neu a palades. Ho fas perquè algú ho ha de fer, no pas perquè sigui divertit.”  P. 158.

“A través d’aquell món de l’Home Ovella, mitjançant la seva centraleta, totes les coses estaven connectades.” P. 293.

Aquestes metàfores, es repeteixen com a leitmotiv i  apunten al nucli temàtic principal, el protagonista i, crec que l’autor al darrere, és conscient de que tot plegat queda una mica fosc i reflexiona: “No acabava pas d’entendre què volia dir allò. Era en un sentit una mica figuratiu, metafòric. Però potser era la mena de cosa que havies d’expressar metafòricament.” P. 292.

He intentat una mena de classificació de les abundoses imatges que resten.

Predominen, com en els clàssics les metàfores basades amb la naturalesa, principalment amb els animals, en ocasions, ens poden inspirar tendresa:

“Un lloc patètic, desolat com un gos negre de tres potes xop sota la pluja de desembre.” P. 12.

“Per comparació a la trajectòria i els idil·lis de la vida de Jack London, la meva existència semblava la d’un esquirolet amb el cap enganxat a una nou dormisquejant fins a la primavera.” P. 64.

“Tenia les botes als peus del llit, allà on les havia tirat la nit abans. Dos cadellets cansats.” P. 107

O tenir intenció crítica:

“La nena encara estava asseguda allà empeltada al wolkman.” P. 104.

“Tenia la pell fina i cuidada, com la d’un elegant animal carnívor.” P. 462.

“... però ell persistia, com un gos vell que continua ensumant la cua de totes les gosses del bar.” P. 362,

“Les masses d’oficinistes amb vestits foscos creuaven els carrers com si fossin bancs de salmons...” P. 396

En segon lloc trobem metàfores científico-tècniques que, a vegades tenen una funció deshumanitzadora

“ Un hotel misteriós.

A mi em feia pensar en una mena d’estancament biològic. Una regressió genètica. “ P. 10.

“...una densa capa de fum de cigarret planava com un fenomen ectoplasmàtic.” P 1064.

“Va decantar el got, dues terceres parts buit, com si fos un tub d’assaig.” P. 1065.

“Quan era petit, tenia un llibre de ciències. Hi havia una secció sobre “Què passaria al món si no hi hagués fricció? Resposta: “Totes les coses de la Terra sortirien volat cap a l’espai a causa de la força centrífuga de la rotació”. Aquest és el meu estat d’ànim.”

P. 1081.

Segueixen les metàfores basades en experiències de la vida quotidiana, com la final del fil del telèfon que entenc com uns mena de fil de la vida o cordo umbilical que torna al món que anomenen real al protagonista.

“Agafo el telèfon i m’aixeco, tot seguit camino, arrossegant el fil de dret cap a la paret per on ella ha desaparegut. A mesura que la paret s’acosta m’acovardeixo una mica, però no alenteixo el pas. Quan toco la paret ni tan sols es produeix cap impacte. El meu cos simplement la travessa com si fos una cortina d’aire transparent. Només que l’aire sembla canviar una mica. Encara amb el telèfon a la mà, creuo i torno a ser a l’habitació del meu pis. M’assec al llit, amb el telèfon a la falda. P. 1111.

D’altres de la mateixa mena, donen un to ingenu i de proximitat.

“L’estranya barreja d’estils oferia una mostra de coexistència massa provisional, com la boca d’un nen quan li estan sortint les dents noves. “ P. 95.

“... i les gavines volaven en cercles com si fossin escuma de la rentadora.” P. 742.

“... un lleugeríssim tremolor que recorre el cos de la noia. Com la flama d’una espelma que vacil·la amb un corrent d’aire imperceptible per a la pell.” P. 1014.

“Li vaig alçar el cap perquè descansés sobre el reposacaps, amb compte, com si toqués un ou.” P. 1020.

Capítol a part  mereix la ironia que traspuen moltes de les imatges principalment quan parla del capitalisme avançat.

“El capitalisme avançat s’ha superat a si mateix. Sense exagerar les coses podríem dir que les transaccions financeres s’han convertit en una activitat religiosa. El nou misticisme. La gent venera el capital, adora la seva aura, fa genuflexió davant dels Porche i els immobles de Tòquio”. P.176

Per acabar, això ha sortit més llarg del que esperava, aquest és el primer llibre que llegeixo de forma digital i m'ha alleugerit les hores de guàrdia a l'hospital, però no és el meu Murakami preferit: no me l'he acabat de creure, no m'ha emocionat i l'he trobat artificiós i superficial alhora. Tot i així, m'he entretingut a caçar metàfores, algunes magnífiques, aquí va la última:

“Faulkner i Philip K. Dick també. Quan et sents aclaparat per una fatiga inexplicable, hi ha una cosa en ells a la qual sempre et sents vinculat. És per això que sempre porto una novel·la a la maleta, per moments com aquest.” P. 338.

Ho lamento, però, aquesta sensació de vincle, de lligam, de connexió no l’he tinguda amb aquesta novel·la.