TOTES LES ENTRADES

diumenge, 24 de febrer del 2013

Georges Simenon i les veus




Simenon no és només el creador del detectiu Maigret, és un escriptor prolífic que té més de cent novel·les i uns altres tants contes sense el cèlebre inspector de policia.

La mirada indiscreta i La mirada inocente  són dues d'aquestes novel·les tenen en comú la creació de personatges protagonistes en els quals el narrador penetra amb agudesa desvetllant-ne els sentiments amb evocacions plenes de sensualitat.

M'he fixat en les cinestèsies que abunden més a la primera i especialment les que li serveixen per reflectir les qualitats de la veu i dels sons:

"Su madre seguía yendo todas las mañanas al mercado a comprar provisiones, pero cada vez se la oía bromear menos con su voz clara y vibrante. Louis recordaba la época en que distinguía el timbre de esa voz entre el estruendo de la inmensa nave de techo acristalado, como se reconoce de lejos el brillo de una cabellera."

És particularment apropiada perquè el personatge de Louis a La mirada inocente és el retrat del pintor intuïtiu que és com un mèdium d'un art que no sap com l'ha posseït.

A La mirada indiscreta sovintegen més les metàfores:

"Quizás el aire es tan espeso que conserva las huellas de los sonidos como el barro las pisadas." P. 14.

"... su voz es también blanda toda afelpada de dicha animal". P. 15.

"su marido... pedía desesperadamente auxilio, con todo su ser, sin más voz que un pez arrojado a la hierba y que aspira vorazmente el aire mortal. P. 74.

La recurrència de les imatges sobre la veu em recorda el mestre Balzac.

 Georges Simenon, La mirada indiscreta i La mirada inocente. Barcelona: Tusquets (Andanzas)

dijous, 21 de febrer del 2013

Les hores detingudes de Ramon Solsona






                         Edició de butxaca 2011                                   


Novel·la rodona on el principi i final es lliguen amb llaços evidents i subtils.

El primer capítol es una porta magnífica que recrea l'escenari principal de l'acció: les ruïnes de l'antiga ciutat portuària de Roma, Òstia ( ostium = porta)




Un animal es desperta i espera que es caldegi l'ambient, mentre el sol, que ha estat espectador de la creació i l'ensorrament d'Òstia,  continua el seu camí i il·lumina l'estatua de Minerva de l'entrada.

" El sol banya Òstia, la ciutat marinera de maons rogencs adossada a la desembocadura del Tíber. Port i platja de la Roma dels cèsars, boca per on es nodria la bigarrada capital. Òstia, graner, rebost i magatzem. Òstia, plaça forta, cruïlla de l'imperi, base naval de la poderosa flota que senyorejava a tota la Mediterrània. Òstia, punt de partença i d'arribada, ciutat de poc oci i molt negoci." 


Les enumeracions i les repeticions, juntament amb la mesurada longitud de les frases, donen ritme a la lectura.
A partir d'aquí, aquest sol s'humanitza (saluda, recorda, va presenciar, treu el cap...) i serà el punt de vista predominat en aquest capítol.
Llegim una síntesi magnífica del passat de la ciutat, veiem els vaixells, els carrers plens de mercaderies, sentim les olors i notem els canvis de les estacions. Apareixen els noms històrics del passat però no ens enfarfeguen: "La memòria del sol és infinita" però la paraula del novel·lista sap transformar la informació i convertir-la en literatura.
Arribem a l'avui d'Òstia: "una ciutat sense closca, amb les vergonyes al ras".


 Rodejada d'una vegetació semblant a la del nostre Maresme: "sobretot, pins i xiprers. El pi, amb les branques ben enfora, es dóna tot. El fus negre del xiprer, en canvi, només vol soledat, per xuclar la llum i portar-la tota al fons de l'arrel, per on es comunica amb les ànimes enterrades."
 

Al final del capítol, l'animaló que es despertava decideix que és el moment de sortir: "Sent el sol per tot el rosari del llom i s'hi troba bé. Canvia de postura per aprofitar més els raigs tebis sense que la claror viva l'enlluerni. Finalment decideix entrar al magatzem d'Annio. Sobre el camí polsegós han quedat dibuixades les ziga-zagues dels seus moviments." Des d'ara sabrem que, cosa extraordinària, estem sentint les sensacions d'una serp.

Casa d'Annio

La narració, pròpiament dita,  comença al capítol següent i ja d'entrada se'ns diu què passarà: "ni ella ni jo ens pensàvem que era el nostre últim dia". Continuarem llegint, no perquè estem intrigats pel fet principal, sinó per saber com succeirà i com es tancarà "la circumferència de la seva vida".

La novel·la finalitza també magistralment: El sol " ha rodat tot el dia i ara mor contra els pins i contra les parets del cementiri..." Han passat quatre anys des del dia fatídic i l'antiga finca de Lucious Verus s'ha convertit en el cementiri de Veranus on reposa el cos de la dona que va morir a les ruïnes d'Òstia. El sol continua recordant i el xiprer que el pare i el marit van plantar perquè li fes companyia "s'estira per absorbir amb la punta l'últim fil de claror." A la tomba hi ha uns versos de Shakespeare:

"Així com és el sol, nou sempre i sempre vell,
No para el meu amor de dir coses ja dites."

El cercle de Les hores detingudes es tanca: novel.la d'amor i de l'art de dir coses ja dites d'una nova manera perquè arribin al cor i a l'enteniment alhora, l'art que "transmet vibracions" i que "pot vèncer el temps" perquè aquesta novel·la com potser tota obra d'art és un exercici de memòria: "D'ella em queda el record, la memòria espiritual. Aquesta és l'autèntica vida eterna, la que viu en lloc del mort, les espurnes de felicitat que pugui haver irradiat, l'energia que pugui haver transmès. Els petits actes d'amor que es deixen impresos en la vida valen molt més que l'obra titànica d'un emperador." La circumferència de la vida és tanca i té un sentit: 
             "La memòria és un Testaccio ple de bocins que cal enganxar amb paciència".

 Muntanya Testacció format durant els segles I- III amb restes d'ànfores trencades utilitzades per transportar aliments a Roma
                            
 Ramon Solsona ho ha fet amb un art de ressonàncies mítiques.


                                                                Eros i Psique del museu d'Òstia

Orfeu i Eurídice de Louis Ducis
http://www.youtube.com/watch?v=aPkQQueoGYA

Ramon Solsona

www.ramonsolsona.com/

diumenge, 17 de febrer del 2013

Notas acerca del relato:"Las cartas ya no llegan a su destino"


Todas las tardes café (final) - YouTube   


Santiago García Tirado sabe callar a tiempo: mostrar sin decir.  Sus metáforas oscilan entre la complejidad conceptual y el lenguaje coloquial con lo que logra un entramado de inferencias.

Veámoslo en el siguiente fragmento que alude a la llegada de la noticia de la desaparición del célebre avión militar Yak-42 en el que perecieron numerosos militares españoles en 2003 cuando regresaban de su misión en Afganistán:

"una noticia gigantesca y vacía, como un globo descomunal y chirriante, tomando tierra a la hora indicada, sin retrasos, sin pasajeros a bordo, sin agenda en la que escribir algún plan para mañana." P. 12-13.

O en el que un hermano de un militar fallecido intenta concentrarse para escribir una carta :

"si no conseguía escribir algunas líneas que resonasen como balas en el frente, en un desierto cualquiera donde alguna firma de un funcionario cualquiera lo hubiese enviado." P. 13.

El marco es, como siempre en esta colección de relatos, un café donde se encuentran el escritor de  cartas y la señorita "tan Sharon Stone" que habla por el teléfono verde sin gastar monedas.

Al final, todos los elementos encajan: "como un tetris pero con piezas hechas de vida".  P. 17.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Muriel Villanueva, La gatera. Club de lectura de la Biblioteca de Vilassar de Dalt








Muriel Villanueva té una mirada juganera i un somriure sorneguer, defensa molt bé la seva novel·la que pot ser llegida com una indagació sobre la creació literària i, aleshores, aquesta gatera del títol esdevé simbòlica perquè és per on es comunica el món que anomenem real amb el de la ficció.
Tot en aquesta obra pot ser una cosa o una altra i al mateix temps: triomfa la paradoxa des del tema tan ric i clàssic com el dels bessons com en petits detalls com la descripció dels ulls i de la veu del personatge de l'Arnau.

L' Arnau "... amb els ulls que no accepten metàfores." P. 27.

"Ell té una veu que si calgués descriure-la crearies quaranta o cinquanta sinestèsies i unes vint-i-cinc metàfores i no te'n sortiries." P. 55.

Sembla que aquí doncs no valen ni metàfores ni sinestèsies, que no en trobarem perquè "El meu somni reprodueix la realitat sense metàfores." P. 70.

Però la veu narradora de la protagonista és contradictòria i intenta explicar la inefable mirada i l'estranya veu del seu amor. La Raquel també està ferida de literatura i quan es posa a fer sinestèsies i metàfores no té aturador, encara que no en quedi satisfeta.

"...l'Arnau ha dit eeeeiiiii amb aquella veu de molsa d'un verd viu amb llum pròpia, humida, que fa olor de cova i té gust de rierol, vellut, carbonara, seda, nespra, vespre, coixinet, brie amb torrades, brie amb mel, sushi, fulles de bosc, crema, constel·lacions, peixos lluna, mitjons amb puntets de goma, cotó fluix, cotó de sucre, xampinyons amb all i ceba, vidre mat, cova de sal, finestra una mica oberta, plugim de sorra, floretes, onades de riu estret, infusió de marihuana, llana en cabdell, prunes seques.
Ni vint-i set sinestèsies poden descriure la seva veu" P. 74.

"Ja sé com descriure la mirada de l'Arnau i ja sé per què m'engrapa l'enteniment com si fos un drap mullat que calgués rebregar abans d'estendre'l al sol. Definitivament, és per això de la mirada asimètrica. No dic guenya, ni esbiaixada, al contrari, no potser més directe. Va directe cap a mi amb microones invisibles. Són microones de neó toronja, però només les veig jo." P. 96.

Em quedo amb la molsa verda: la natura pot ser màgica.